“Aprenent a fer carrer” Isabel Huber Voluntària Equip de carrer
	Per a mi, “fer carrer” vol dir escoltar el batec més íntim i discret de la ciutat. Vol dir prescindir de les llums, dels aparadors i dels sorolls que habitualment ens distreuen i passar a fixar-nos en les persones que silenciosament habiten, solitàries, als carrers de la nostra ciutat.

Nombroses preguntes ens venen a la ment quan per primer cop decidim escoltar aquest batec. Què he de fer? Com ho he de fer? Què li ofereixo? Què li dic? L’acostament no és fácil, i encara menys ho és guanyar-se la confiança. Masses penes, masses dolors i frustracions dificulten el procés, i les nostres pròpies pors i sofriments tampoc ajuden.

Poc a poc anem aprenent que “fer carrer” és una actitud de presència i d’escolta, de respecte, d’acostament sense pressions, ni pretensions, ni preguntes, ni consells no demanats. Vol dir superar el recel inicial de la persona, ferida pel que la vida li ha donat fins ara, i servir de de confident de rialles i de llàgrimes. Només així, fent camí al costat de la persona, podrem tendir la mà en el moment que vulgui sorgir una nova flor, preciosa i delicada, que haurem de mimar perquè pugui arrelar fondament quan vulgui i on vulgui, amb autonomia i llibertat.

Novembre 2008