“Quan no se sap on comença i on acaba el compartir” Anna Tudurí
	És poc expressar en paraules la meva vivència de voluntariat al taller d’Arrels. Per poder-ho entendre, diria que cal viure-ho. Normalment estic una llarga estona compartint la tertúlia informal que acompanya la ocupació manual- artística al llarg del matí. És un goig sentir com l’humor i l’afecte amaneixen les càrregues personals de cada història que es fa present.

Normalment estic una llarga estona compartint la tertúlia informal que acompanya la ocupació manual- artística al llarg del matí. És un goig sentir com l’humor i l’afecte amaneixen les càrregues personals de cada història que es fa present.
Però recentment he viscut l’experiència de “ser acompanyada” pel Juan, el poeta del grup, caminant pel carrer, cap al servei d’urgències. Recórrer amb ell els espais on encara jeuen els que no veuen sortida, m’ha impactat molt. No tant per veure una vegada més la realitat, com per contemplar aquesta vegada els sentiments de Juan, recuperat ja de viure 15 anys al carrer, i que no podia contenir les seves llàgrimes. He tocat en viu el mur existent entre un costat i un altre de la dignitat humana.
En el recinte d’urgències, del mateix barri, he vist la tasca de gran qualitat del personal que ha d’atendre molts casos de persones que estan a punt de passar a l’altre costat, on quedaran, no se sap quan de temps, en total abandó.