L’obra de teatre “L’últim crit”, dirigida per l’actriu Ivana Miño i interpretada per treballadors, voluntaris i usuaris d’Arrels, va arrencar somriures i aplaudiments de tot el públic i una gran satisfacció entre els actors. Gràcies a la bona acollida està previst que a la tardor es representin més funcions.
La sensació de nervis i il·lusió era gairebé palpable entre el públic minuts abans que comencés l’obra. L’expectació era gran i és que tal com va anunciar al principi l’actriu Ivana Miño, la directora de l’obra, “tot va començar amb un projecte de voluntariat i un taller de teatre i finalment ha acabat convertint-se en una obra que combina pel·lícula i teatre”. Després de nou mesos d’esforç, treball i dedicació de tot l’equip el resultat va deixar amb la boca oberta bona part dels espectadors.
Tot comença amb la projecció d’una gravació on apareix l’inspector Arturo Flores, interpretat per Martí Ruiz, i el seu ajudant l’agent Osvaldo, interpretat per l’actor David Piñol, interrogant un per un tots els protagonistes de l’obra sospitosos d’haver segrestat la Jessica Luna, la noia desapareguda misteriosament.
És aquí on cada un dels personatges treu a la llum les seves peculiaritats, el seu carisme i, el més important, la seva coartada. Tots ells conviuen al mateix barri i es culpabilitzen els uns als altres de manera que l’inspector no aconsegueix treure’n l’aigua clara.
A la segona part és on veiem els personatges en carn i ossos, la seva actuació no deixa indiferent a ningú i les rialles del públic són continuades. Molts d’ells fins i tot sembla que hagin actuat damunt d’un escenari tota la seva vida. El guió és enginyós i el fil de música en directe que acompanya l’escena és del tot encertat. A través de balls i divertits monòlegs cada personatge dóna a conèixer la seva història i el seu passat de forma molt entrenyable i, finalment, l’inspector aconsegueix desvetllar el misteri de la desaparició de la Jessica, una resolució del cas del tot sorprenent i inesperada.
En acabat la reacció del públic és automàtica, tothom dempeus i un llarg aplaudiment ben merescut. Possiblement alguns dels actors no s’esperaven aquesta gran reacció i alguns d’ells es mostraven visiblement emocionats i amb un somriure d’orella a orella, orgullosos de la feina feta.
Un cop més el teatre ha demostrat ser un nexe d’unió i d’inclusió entre persones igualant tots els intèrprets a un mateix nivell, sense tenir en compte el seu origen o la seva situació personal, eliminant etiquetes i prejudicis.