El teu navegador està desactualitzat. Té vulnerabilitats conegudes i pot no mostrar totes les característiques d'aquest i altres llocs web. Aprèn a actualitzar el navegador.

Viure al carrer quan ets dona

Notícies | 22/10/2013 | Afegir comentari

El 20% de les persones sense llar a l’Estat espanyol són dones. Al carrer hi ha menys dones que homes però les que hi arriben estan en pitjor situació. Moltes tenen una malaltia mental, altres presenten addiccions. Els recursos afronten el repte d’atendre les seves necessitats específiques i treure-les de la invisibilitat.

Una bogeria va fer que la Sarabia perdés casa seva, el seu fill, i arribés al carrer per quedar-se durant sis anys. Però des de fa un any està decidida a complir una bogeria encara més gran: recuperar la seva vida i no tornar al carrer. Amb 43 anys, li agradaria poder tornar a treballar i, de fet, des de fa poc participa a un taller on l’ajuden a buscar feina. “Sóc una dona nova però vull anar amb molt de compte. Fa un any que vaig deixar de beure i vull continuar la teràpia”, explica.

Com la Sarabia, moltes altres dones han viscut o viuen al carrer. Comparades amb el nombre total de persones sense llar són una minoria invisible. Les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), publicades a finals de 2012 i que es refereixen a la realitat de les persones sense llar a centres d’allotjament i per menjar, xifren en un 20% les dones sense llar. El 57% són de nacionalitat espanyola i la meitat diu no tenir bona salut.

A Barcelona, la Llar de Pau acompanya específicament dones en situació de sense llar. L’any passat per aquesta casa de convalescència van passar 60 dones, totes en un estat de salut molt fràgil. “El perfil de les dones que arriben a la Llar de Pau ha evolucionat; moltes estan desemparades i amb malaltia mental, i això és un reflex de la situació al carrer, on les dones estan pitjor”, afirma Albert Sabatés, director de la Llar de Pau.

El cas de l’Àngela és un exemple. Amb 49 anys, ha passat l’última dècada amb molta angoixa. En poc temps va perdre dos éssers estimats, es va separar del marit i va patir una embòlia que la va fer depenent de crosses per caminar. Amb problemes d’alcoholisme, va deixar el seu pis i va passar per vàries habitacions de relloguer fins arribar al carrer, on va estar un temps amb la seva parella. A principis d’any va arribar a la Llar de Pau per recuperar-se físicament i mentalment i ara té ganes de seguir endavant i “de tornar a tenir una llar” amb el seu fill.

Exposades a més violència

dona-2L’Àngela i la Sarabia coincideixen: no li desitgen a ningú acabar al carrer, i menys encara a una dona. “Els primers mesos d’estar al carrer no podia dormir, passava les nits donant voltes i a les 7 del matí em posava a dormir. Una vegada mentre dormia em van robar la manta però no em vaig atrevir a dir res per por a una agressió”, recorda la Sarabia.

Les dades de l’INE confirmen les paraules de la Sarabia: al 40% de les dones sense llar les han agredit, el 61% han patit robatoris i el 24% han estat víctimes d’agressions sexuals. Potser per això les dones al carrer eviten zones com parcs i jardins foscos i tenen més predisposició a anar en grup, assenyala l’informe La situació de les persones sense llar a Barcelona de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar.

Pensar més en les dones

Segons l’estudi Les persones en situació de sense llar de Barcelona, de la Fundació Bofill, percentualment hi ha més dones sense llar als centres residencials que al carrer; això es deu a que en el cas de les dones soles amb fills o que pateixen major vulnerabilitat, abans de quedar-se al carrer, accedeixen a recursos com habitacions de lloguer, centres específics o pensions. A Barcelona existeixen centres per a persones sense llar que són mixtes, altres només per a homes i uns pocs, com la Llar de Pau, que s’adrecen específicament a dones.

“Una de les qüestions a millorar és que en els centres l’atenció a la dona en els aspectes més bàsics està identificada però no contemplada”, afirma Anna Skoumal, treballadora social a Arrels Fundació, que afegeix: “Les dones necessiten coses diferents. Com és que als homes s’ofereix poder afaitar-se i les dones no es poden depilar? Per a una dona, la imatge i la higiene són molt importants i estan vinculades a l’autoestima”.

Un dels reptes importants és potenciar la perspectiva de gènere als serveis i activitats que s’ofereixen des dels centres d’acollida mixtes i recolzar recursos específics per a dones “perquè hi ha dones que, per determinades circumstàncies, presenten un procés de recuperació més lent, no volen saber res dels homes i necessiten un espai on trobar-se segures”, assegura Anna Skoumal.

I encara hi ha més reptes, com enfortir la xarxa d’atenció a la salut física i mental. Segons Albert Sabatés, de la Llar de Pau, “moltes dones entren en una llista d’espera massa llarga quan demanen accedir a tractaments de salut mental i addiccions”. “A la xarxa de salut no hi ha places suficients i en ocasions s’afegeix la dificultat que els centres no volen acollir persones amb diferents problemes alhora, com problemes de salut mental i problemes de drogues o alcohol”.

Calen més pisos que esdevinguin la llar definitiva per a les dones sense llar, que incorporin la visió de gènere i ofereixin suport. I cal fomentar la inclusió laboral i superar les desavantatges que, a vegades, les dones han de superar per motius de gènere.

Per què hi ha menys dones que homes al carrer?

dona-3Davant de situacions difícils les dones resisteixen més que els homes. Poden passar anys en què la situació es degrada, els recursos personals i socials s’acaben i s’arriba al carrer. En aquest procés, els homes flaquegen abans i les dones esgoten tots els recursos familiars i socials per accedir a un sostre. Per això hi ha menys dones al carrer i les que hi arriben ho fan en pitjor situació que els homes, física i mentalment.

Solen ser dones soles sense càrregues familiars que pel camí no tenien cabuda a recursos per a famílies monoparentals amb fills o centres per a víctimes de violència. Tot i això, proporcionalment tenen una presència superior als equipaments per a persones sense llar que al carrer perquè tenen més cura que els homes de la seva seguretat personal.

Més informació

Aquesta entrevista la trobes també al tercer número de la revista Arrela’t (pdf).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *