El teu navegador està desactualitzat. Té vulnerabilitats conegudes i pot no mostrar totes les característiques d'aquest i altres llocs web. Aprèn a actualitzar el navegador.

“El Pis Zero m’ha ajudat a obrir la mirada”

Notícies | 13/07/2017 | 1 Afegir comentari

El Pis Zero és un recurs nocturn de baixa exigència segur i acollidor amb capacitat per a 10 persones. Des del febrer, ha ofert 170 nits d’allotjament a una trentena de persones conegudes per Arrels que fa molt de temps que viuen al carrer, que es troben en una situació de vulnerabilitat elevada i que no han trobat cabuda en cap altre recurs. El Pis Zero pot obrir cada dia gràcies a la implicació d’un equip de conserges i d’unes 25 persones voluntàries. Una d’elles és la Paula Huguet, a qui hem entrevistat.

A data d’avui, has col·laborat una quinzena de nits al Pis Zero. Quina és la tasca que realitzes?

Les persones voluntàries fem un servei d’acompanyament però també de suport logístic. Organitzem els llits, escalfem tasses de caldo, preparem cafès i posem rentadores, però sobretot fem un servei d’escolta, de persona a persona i de mostrar interès per l’altre, fer-li preguntes i recolzar-lo. Moltes vegades arriben, han tingut un bon dia i t’expliquen moltes coses i d’altres dies els veus la cara i saps que venen a descansar, a anar-se’n al llit ben aviat i demà serà un altre dia.

El Pis Zero està concebut com una prolongació del carrer i, per tant, la normativa és més flexible. Parlem d’un recurs de baixa exigència. Què vol dir?

Sempre diem que és un pis sense normes perquè no hi ha cap norma més enllà de la convivència amb les altres persones usuàries. Poden fer el mateix que farien al carrer però sense estar exposades al perill de rebre alguna agressió o patir les inclemències del temps. És una solució còmode perquè tenen accessibles tots els recursos bàsics: poden escalfar-se la carmanyola i menjar calent, dutxar-se, dormir en un lloc segur, compartir una conversa i després marxar. Però aquesta petita societat sense normes, en realitat sí que en té. Són normes que han establert les mateixes persones per millorar la convivència. Per exemple, a partir de certa hora es fan callar les unes a les altres per poder descansar.

Com és la convivència?

Viure al carrer durant un període llarg t’acaba afectant a nivell relacional perquè estàs molt sol, tens por i estàs exposat a molts riscos. Aquí tenen companyia i poden socialitzar. Jo ja conec les persones, també les seves històries i sempre pregunto com estan les que no hi són. Ells també es preocupen i ens pregunten per l’estat de salut de les persones que coneixen i han estat hospitalitzades. Al Pis Zero s’estableixen vincles.

Què és el que has après de la teva experiència al Pis Zero?

M’ha ajudat a obrir una mica més la mirada. Jo sempre hi vaig amb mirada de nena, sempre aprenc coses i em sorprenc de les històries increïbles que hi ha al darrere de les persones. Surto físicament cansada però emocionalment amb molta energia. També aprenc a no jutjar perquè en la majoria dels casos desconeixem les circumstàncies de les persones. Cada persona és un món i pot ensenyar-te moltes coses si estàs atent. El Pis Zero és un pou d’experiència que et transmeten ells en primera persona.

Un dels moments més emotius és quan algú entra a viure en una habitació o en un pis. Al març, vaig tenir la sort de compartir l’última nit d’una parella al Pis Zero. Saltaven d’alegria davant l’oportunitat de començar a refer la seva vida, estaven molt contents i va ser una gran festa. Quan deixes de veure una persona pot ser per una bona causa o per una terrible causa. Per sort, n’hi ha hagut més de bones que de dolentes.

T’ha sorprès alguna cosa?

M’ha sorprès conèixer la història de la persona i veure que tenia un passat absolutament normal -o el que nosaltres entendríem per normal- i que ara està vivint al carrer. Hi ha gent que ve molt carregada perquè porten totes les seves pertinències a sobre. Una nit, un senyor m’ensenyava les fotos que portava a la cartera. Semblava ser ell amb un aspecte molt diferent i acompanyat d’una nena de 3 o 4 anys. Em va sorprendre que tingués una filla perquè els veus ara i són homes solters i no et planteges que potser abans havien tingut una altra situació.

Quan parles amb el teu entorn, trobes gent que desconeix aquesta realitat?

És una realitat que queda amagada però genera molt d’interès. A mi em fan moltes preguntes, sobretot el motiu pel qual una persona ha arribat al carrer. Jo això mai ho pregunto, prefereixo parlar sobre les metes i les fites aconseguides des que s’ha trobat en aquesta situació. Però, evidentment que hi ha una història, ningú neix al carrer, creix al carrer i mor al carrer. La llàstima és que les últimes dues fases sí que són veritat moltes vegades.

Lamentablement segur que encara hi ha gent que pensa que si estàs al carrer és perquè t’ho has buscat, perquè vols o t’ho mereixes. Per mi això és mirar-te les dades molt fredament, perquè no coneixes realment la persona, no saps si té alguna malaltia, alguna addicció o qualsevol altra problemàtica. Jo no penso que ningú estigui al carrer, a priori, perquè vol. Una cosa és que se’t cronifiqui la situació i al final ho acceptis i hagis perdut l’esperança de lluitar per millorar, per canviar o evolucionar però jo penso que la gent està al carrer perquè no té un altre lloc on estar. Viure al carrer és molt dur.

xavi |

Gran tasca tant de bo tots tinguessim el grau d humanitat de la Paula.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *