Ara fa deu anys, a Arrels vam decidir canviar la manera com garantíem l’allotjament a persones que havien viscut al carrer. Vam conèixer l’anomenat Housing First, que parteix de la premissa que tenir una casa és cabdal perquè una persona sense llar pugui millorar la seva situació i la puguem acompanyar cap a la seva autonomia. En aquests deu anys, hem aconseguit allotjar 335 persones sota aquesta modalitat.
La metodologia Housing First va néixer als Estats Units. Abans d’adoptar-la, a Arrels seguíem el model tradicional; com si de pujar una escala es tractés, per aconseguir un habitatge, la persona primer havia de ser capaç d’assolir certs reptes. “Amb el Housing First vam tombar aquesta manera de fer, vam mirar l’habitatge com un dret”, explica l’Ester Sánchez, responsable de l’equip de Suport a la Persona a Arrels.
El pas d’un model a l’altre ens va comportar canvis en les maneres de fer, però sobretot en la mirada. Abans tot girava entorn la figura professional que dona serveis i controla les intervencions, però amb el model Housing First vam posar al centre la persona.
Quan la persona té una llar pot recuperar habilitats més fàcilment; pot tenir un espai, dignificar-se, estar amb l’entorn, en comunitat. “Des d’una casa, anem desplegant tot el que la persona pot esdevenir. No treballem amb terminis ni compromisos, sinó que al final les persones que arriben a Arrels fan un recorregut de llarga durada”, explica Ester Sánchez. En aquests deu anys, hem garantit l’allotjament a 335 persones en 200 pisos, 46 dones i 289 homes.
El Rafa Carmona és una d’aquestes persones. Quan tenia vint-i-cinc anys, va separar-se i va perdre la feina. Aquesta situació el va portar a viure al carrer, on es va trobar més de deu anys. “Jo dormia a la ronda Sant Pere i, un dia, dues persones van venir a saludar-me. Van seure al meu costat i em van dir que si volia podia anar al centre obert d’Arrels, a dutxar-me i descansar”. Uns dies més tard, el Rafa s’hi va apropar i, des de llavors, l’hem acompanyat. “Durant un any em van pagar una pensió, després em van oferir viure en un pis compartit i des de fa uns anys tinc una llar per a mi sol”, relata.
El Beniam també viu en un pis gestionat per Arrels. Va marxar del seu país fugint d’un conflicte bèl·lic i va arribar a l’Estat espanyol com a refugiat polític. Mentre es tramitava la seva petició d’asil, va haver de viure al carrer. Estava malalt i, cada cop que sortia de l’hospital, no tenia on anar. “A casa ara sí que puc dormir bé i descansar; em trobo molt millor”, explica.
Durant tot aquest temps, hem donat suport al Rafa i al Beniam en temes quotidians i burocràtics, però també emocionalment. Un suport que es manté avui dia, malgrat que són autònoms i es valen per si mateixos. El Rafa ho resumeix: “De tant en tant parlo amb els meus referents; sempre hi són quan ho necessito. Al pis on estic, puc entrar i sortir quan jo vull, i si em trobo malament sé que tinc un lloc per descansar i recuperar-me”.
No assenyalar les mancances, sinó acompanyar per a l’autonomia
Un dels avantatges d’aquesta manera d’acompanyar és que no assenyalem la ferida o la mancança de la persona – com es feia fa anys amb el model d’escala – sinó que se l’acompanya per intentar sostenir la seva millora.
“Quan hi ha una dificultat comunitària i, per exemple, aquesta és provocada per un consum d’alcohol, no assenyalem el consum d’alcohol, sinó que assenyalem el compromís comunitari. I des d’aquí pots anar desgranant amb la persona què és que creus que està passant”, comenta l’Ester Sánchez.
Tot aquest acompanyament el fem amb equips formats per professionals i per persones voluntàries. “Visitem les persones a casa seva i ens desplacem al seu entorn: descobrim junts els serveis i recursos que hi ha al seu barri, anem al mercat, passegem per les places, anem les biblioteques, al bar, a l’estanc, al metge de capçalera, a serveis socials… l’ajudem perquè el barri també sigui un espai que sigui fàcil, còmode per a la persona”, ens expliquen des de l’equip de Suport.
Aquest acompanyament, especialment el que fan els voluntaris i voluntàries, ajuda també a pal·liar la soledat, un dels grans reptes que han d’afrontar les persones que atenem. El fet de comptar amb voluntariat és una manera de fer bastant excepcional en el model Housing First, però que a Arrels hem comprovat que multiplica allò que fem.
Els reptes, després de deu anys
Aquests deu anys d’implementació del model Housing First han estat deu anys d’aprenentatges constants. És un projecte complex, perquè les situacions de les persones que acompanyem són complexes i de vegades hi ha dificultats. Però la balança es decanta cap al costat positiu: poder acompanyar la persona que està al carrer i l’entrada a una llar, generar vincles de confiança, acompanyar-la en temes de salut, per poder-li garantir drets, ser testimonis de retrobaments o de ruptures… en definitiva, de tot el procés de la persona a llarg termini.
“Acompanyar una persona que ha viscut al carrer a viure de nou en un pis, que tingui unes claus a la mà, dona sentit a la nostra feina. Segurament no ho sabem transmetre ni apreciar suficient, però és molt valuós: garantim allotjament digne, estable i permanent i ho fem acompanyant persones que han patit molt”, rebla l’Ester.
Deu anys després, sabem la importància de tenir una llar. Perquè sense una llar no hi ha drets, ni recuperació ni autonomia. I perquè el carrer no pot ser la casa de ningú.
Més informació:
– Coneix la història del Rafa.
– Coneix la història del Beniam.
– La importància de tenir una llar: perquè el carrer no pot ser la casa de ningú.