Preguntes freqüents

Trenquem prejudicis

Una persona acaba vivint al carrer perquè la seva situació s’ha anat deteriorant amb el temps. Té a veure amb la suma de moltes causes i en com es gestionen. Algunes depenen de la pròpia persona però altres tenen a veure amb la societat en què vivim: l’atur, el preu de l’habitatge, els moviments migratoris, la rigidesa dels serveis socials i dels mecanismes d’ajut, un divorci, la mort d’una persona estimada, la formació, la salut…

L’alcoholisme o el consum de drogues no són l’única causa per arribar a viure al carrer. En moltes ocasions poden ser-ne conseqüència i hi ha casos en què la persona no consumeix res. Persones que coneixem van començar a beure perquè volien evadir-se, deixar de passar fred i no pensar que els podien agredir. “Quan vius al carrer, la droga i l’alcohol poden arribar fàcilment; sortir-te’n és un esforç enorme i necessites ajuda.” El punt de partida hauria de ser entendre que parlem de malalties i no culpar la persona.

Els motius tenen a veure amb què aquests espais sovint no tenen en compte què vol i necessita la persona. Dormir en un recurs temporal implica compartir l’espai amb molta gent, manca d’intimitat i tranquil·litat i haver de deixar fora els embalums i els animals de companyia. “Quan entres a un alberg saps que no és la solució definitiva i que pots tornar al carrer.” La solució hauria de ser pisos a preu assequible on la persona pugui viure de manera estable i espais més petits i de proximitat.

Segons dades del cens de persones que dormen al carrer a Barcelona (2018), el 66% de les persones no tenen ingressos regulars. Moltes persones que dormen al carrer han treballat, algunes treballen en l’economia informal i altres tenen una feina normalitzada però els ingressos són molt baixos i no arriben per pagar un allotjament. També hi ha persones que mai podran tornar a treballar perquè la vida al carrer els ha afectat i la seva salut és molt fràgil. I hi ha moltes altres que destinen tot el dia a sobreviure i a anar d’un recurs a un altre per poder menjar, dutxar-se, dormir…

El 26% de les persones que viuen al carrer a Barcelona tenen nacionalitat espanyola, el 40% són comunitaris i el 27% són extracomunitaris (el 7% NS/NC), segons dades del cens de persones sense llar realitzat al juny del 2018. La carència d’una xarxa de contactes, les dificultats administratives per adquirir documentació, l’idioma i la discriminació pel fet de ser estrangeres implica que moltes persones immigrants es trobin en una situació més fràgil respecte la resta de la població.

A una llar hi ha necessitats bàsiques que tenim cobertes i de les quals sovint no en som conscients. Viure al carrer significa estar més exposat a situacions de conflicte públic i a sancions perquè no tens un lavabo on anar, una dutxa, una cuina, un sofà… tota la teva vida passa al carrer. A més, estàs exposat a patir violència física i verbal. Les dades del cens de persones que viuen al carrer a Barcelona (2018) alerten que un 30,4% de les persones han patit agressions. “Un intenta estar tranquil quan dorm al carrer però es donen situacions que et porten a la violència.”

Són esquerpes per desconfiança. En la majoria dels casos els han robat, les han agredit i les han vexat, i d’aquí ve el seu rebuig. No se les pot obligar a res i, fins que no es guanya la seva confiança, no comença el procés de recuperació.

Ningú viu al carrer per decisió pròpia. Un dia et veus dormint al carrer i no saps ben bé què ha passat; hi ha motius personals però també estructurals i que tenen a veure amb la societat en la qual vivim. Perds la confiança en els altres: si estàs al carrer és perquè ningú t’ha sabut ajudar ni tu has sabut demanar ajuda. A vegades hi ha persones que diuen que no volen res; això passa perquè reconstruir la confiança i els lligams costa molt. “També depèn de què t’ofereixin. Si m’ofereixen viure en un pis demà mateix diria que sí però no n’hi ha. Els equips de carrer haurien de preguntar a la gent què necessita.”

Desmuntem mites

En quins recursos pensem quan fem aquesta afirmació? Menjadors socials? Dutxes? Albergs? Habitatges estables per dormir? Si vius al carrer a Barcelona, per exemple, no pots sopar calent en un menjador social públic i has de destinar moltes hores del dia a desplaçar-te per anar d’un lloc a un altre. Els recursos no estan pensats tenint en compte les necessitats de la persona; alleugen necessitats immediates i temporals però no miren a mig ni llarg termini.

Una persona que viu o que ha viscut al carrer té capacitat per decidir què fer amb la seva vida i com afrontar els reptes i les dificultats que van sorgint. La seva opinió i el seu dret a decidir sobre la seva pròpia vida no és menys valuós que el punt de vista que pot tenir qualsevol altre ciutadà o professionals de serveis socials. Cal escoltar més.

El procés perquè una persona deixi de viure al carrer és lent perquè s’han de reconstruir lligams i confiança que permetin a la persona fer passes endavant. La situació, però, no se soluciona quan s’entra a viure en un allotjament i arriben reptes importantíssims com millorar l’estat de salut, tenir ingressos suficients, aconseguir una llar estable, ocupar el temps d’una manera útil, etc. “Tens un sostre però l’has de conservar i necessites fer un esforç molt gran per canviar el xip de quan vivies al carrer. Un exemple: t’has d’acostumar a dormir en un llit.”

No entrarem a discutir si a Barcelona es viu millor al carrer que a altres ciutats perquè les temperatures no baixen molt a l’hivern. Només destaquem una frase d’una de les persones sense llar que coneixem: “No importa si a Barcelona fa bon temps o mal temps. Quan vius al carrer estàs exposat i és perillós”.

A Catalunya no sabem exactament quantes persones dormen al carrer i com es reparteixen pel territori. Barcelona és el municipi que té més persones comptabilitzades: 956 persones dormint al carrer, 2.099 en albergs i recursos públics i privats i 536 en assentaments, segons les xifres del recompte 2018. El problema, però, existeix a altres municipis que necessiten dotar-se de recursos i atendre les persones que dormen al carrer sense que aquestes hagin de marxar a un municipi més gran que les ajudi.

Finlàndia és el primer país europeu que gairebé ha aconseguit el repte #ningúdormintalcarrer, implementant una estratègia nacional per abordar el sensellarisme i amb solucions que es fixen en l’habitatge estable. A Arrels estem convençuts que a casa nostra també ho podem aconseguir amb polítiques públiques, treball en xarxa i recursos més eficaços.

Altres qüestions

L’any 2016, el Servei de Detecció i Intervenció amb Menors no Acompanyats (SDI-MENAS) de l’Ajuntament de Barcelona va detectar 146 infants i adolescents vivint al carrer. La xifra de l’any 2017 és de 291, un increment del 99,32%. Es tracta de menors migrants no acompanyats nouvinguts a la ciutat.

La immensa majoria té família. El problema és que alguna cosa ha fallat i els vincles familiars s’han trencat.

Hi ha de tot. Hi ha persones que tenen estudis bàsics, però també n’hi ha que tenen titulacions superiors i negoci propi però ho han perdut tot.

Deixar el carrer és una opció personal. El primer pas és restablir la confiança amb la persona i això és un procés llarg que pot durar mesos o anys. Un cop assolit, quan la persona decideix deixar de dormir al ras, comença un llarg i feixuc treball de reconstrucció personal.

Arrels prioritza l’atenció a les persones en situació cronificada, és a dir, aquelles persones que porten anys vivint al carrer i que fa temps que han deixat de demanar res. Donar almoina és una opció personal: els pot ajudar en un moment determinat però no soluciona el problema.