Arquitectura hostil

Què és l’arquitectura hostil?

Bancs individuals, boles de formigó, punxes a terra, ampits de finestres inclinats, barrots… Són alguns exemples d’arquitectura hostil que trobem a les grans ciutats i que suposen una vulneració de drets per a les persones sense llar.

Des d’Arrels reivindiquem ciutats inclusives i solucions residencials perquè ningú hagi de dormir al carrer i et convidem a visibilitzar les barreres del teu entorn a les xarxes socials amb el hashtag #FemCiutatsInclusives i en aquest mapa col·laboratiu.

“Barrots en els bancs de l’autobús, punxes a terra, bancs individuals… són la solució per no veure les persones que dormen al carrer?”, es pregunten algunes persones que coneixem i que han viscut al carrer. Des d’Arrels creiem que aquestes barreres arquitectòniques no són la solució perquè el problema no desapareix, únicament es trasllada; comporten dificultats afegides per a les persones i suposen una vulneració de drets.

Com afecta l’arquitectura hostil a les persones que viuen al carrer?

Dificulta el dia a dia. Viure al carrer significa no tenir un espai segur on descansar, on guardar les teves coses, on gaudir de la intimitat… També significa haver d’afrontar molts riscos dia a dia i les barreres arquitectòniques sovint comporten dificultats afegides. El Luís, que viu al carrer des de fa anys, considera que són “horribles i fins i tot poc ètiques”. D’altra banda, l’ordenança de civisme de Barcelona suma un obstacle més i prohibeix “utilitzar els bancs i els seients públics per a usos diferents als quals estan destinats”.
Incrementa l’estrès i l’ansietat. Quan vius al carrer has d’afrontar dia a dia la por, la inseguretat i la manca de descans. Amb aquestes barreres s’hi suma la sensació que la societat et rebutja i l’estrès d’haver de trobar un nou lloc segur on dormir. “Per a una persona que viu al carrer és desagradable a la vista (i al cos) veure que posen punxes al lloc on dorm”, comenta una persona que coneixem.
Suposa una vulneració de drets. Viure al carrer significa haver de trobar un espai segur on resguardar-te i sentir-te protegit. Quan aquestes barreres ho impedeixen, s’estan vulnerant molts drets de la persona. Un senyor que coneixem, però, segueix dormint en el mateix portal on ho ha fet durant els darrers set anys, tot i que fa uns mesos li van posar unes jardineres perquè no s’hi estirés. Quan la Guàrdia Urbana li crida l’atenció perquè les cames li queden enmig del pas, ell contesta: “Talleu-me-les si voleu i així no molestaran”.
Dificulta la localització per part dels equips de carrer. Quan una persona sense llar es veu obligada a canviar el seu lloc habitual s’exposa a perdre el vincle amb els equips de suport social que la visiten al carrer. Tornar a localitzar la persona i restablir el contacte pot suposar temps per la manca de vies de comunicació.
Criminalitza les persones. Les persones no estan al carrer perquè volen, sinó perquè no tenen un lloc on viure. Tampoc estan en aquesta situació perquè s’ho mereixen ni perquè s’ho han buscat. Aquestes barreres, a més d’incomodar i dificultar la vida al carrer, criminalitzen les persones més vulnerables.
No actua sobre les causes. Les barreres arquitectòniques, més que oferir solucions, desplacen els espais de descans i invisibilitzen una problemàtica social. “És una manera trista d’entendre l’espai públic, expulsant la gent que té problemes, enlloc de resoldre’ls”, diu un persona que ha viscut al carrer.

I què proposem des d’Arrels?

Reivindiquem ciutats amables i compromeses, amb espais públics acollidors i inclusius. “Enlloc de posar punxes, pilones i més barreres perquè una persona no pugui dormir al carrer, que posin més albergs i recursos”, reclamen diferents persones que han viscut al carrer i que atenem a Arrels.
Instem als partits polítics a tenir en compte les persones sense llar, a apostar per l’habitatge, la prevenció i les prestacions dignes i a incloure solucions al sensellarisme en els seus programes electorals.
Promovem la sensibilització per trencar prejudicis i explicar que les persones no dormen en bancs i portals perquè volen sinó perquè els seus vincles s’han trencat i no tenen cap lloc on anar. Cal tenir en compte que sortir del carrer és un procés lent i que les solucions no són a curt termini.
Proposem apostar per la mediació, parlar amb la persona, no jutjar-la, preguntar-li què necessita, pactar relacions de convivència, contactar amb les organitzacions i serveis municipals d’atenció, orientar-la cap als recursos que pot utilitzar… Recomanem no esperar a l’hivern perquè viure al carrer és dur durant tot l’any i cal preveure les situacions d’emergència.
Demanem la implicació de la ciutadania per reclamar solucions a les administracions, oferir lloguers a preus assequibles a entitats socials, sensibilitzar l’entorn i col·laborar per fer possible #ningúdormintalcarrer. Segons una enquesta a la ciutadania impulsada per Arrels l’any 2016, el 75% dels barcelonins i barcelonines consideren el sensellarisme una problemàtica significativa i 4 de cada 5 creuen que cal recuperar els drets de les persones perquè viure al carrer no és normal.
Us convidem a visibilitzar exemples que trobeu al vostre entorn fent servir l’etiqueta #FemCiutatsInclusives a les xarxes socials o publicant la fotografia i ubicació concreta en aquest mapa col·laboratiu.
Reclamem l’accés a un habitatge digne i estable amb suport social perquè les persones que dormen al carrer puguin recuperar els seus drets. Mentre s’avança en aquest sentit, proposem obrir espais petits, segurs i acollidors per tota la ciutat perquè ningú hagi de dormir al carrer.

Fem ciutats inclusives!

El que ens agradaria és que les persones sense llar poguessin fer ús de l’espai públic com qualsevol ciutadà o ciutadana i que, com a societat, ens preocupem perquè tothom tingui una casa on dormir a les nits. Estem convençuts que aconseguir #ningúdormintalcarrer és possible però per a això calen polítiques d’atenció social i d’habitatge adreçades a les persones que viuen al carrer i polítiques de prevenció perquè ningú perdi casa seva.