Tenir en ordre la documentació personal com el passaport, el carnet d’identitat, el certificat de ciutadania de la Unió Europea o el permís de residència és essencial per accedir a drets i una dificultat afegida per a les persones que viuen al carrer, sobretot per a les persones migrades. A Barcelona, 7 de cada 10 persones que viuen al carrer procedeixen d’altres països. Entrevistem Bea Fernández, responsable de l’equip jurídic d’Arrels, per entendre les claus de la situació judicial i administrativa de les persones que viuen al ras a Barcelona.
El 26 de novembre del 2020 vam sortir al carrer durant la nit i vam entrevistar 367 persones que vivien al ras a Barcelona. Gràcies a les seves respostes sabem que el 23% procedeixen de Catalunya o la resta de l’Estat, el 27% són comunitàries i el 44% són extracomunitàries. Menys de la meitat de totes aquestes persones diuen estar empadronades; en el cas de les persones migrades, a més, la majoria no tenen la seva documentació personal vigent, fet que les exclou, entre d’altres, de poder obrir un compte bancari, accedir al mercat laboral, empadronar-se o de rebre ajudes econòmiques, entre d’altres. Ho detallem a l’informe Viure al carrer en temps de pandèmia. Una enquesta a les persones que viuen al ras a la Barcelona i ho parlem en aquesta entrevista amb la Bea Fernández, advocada i responsable de l’equip jurídic d’Arrels.
El 26 de novembre es van entrevistat 367 persones que viuen al carrer a Barcelona, el 27% de les quals són comunitàries. D’aquestes, només el 27% tenen certificat de ciutadania de la UE, també conegut com a targeta verda. Què és aquest certificat i per a què serveix?
Dins d’Europa, hi ha l’espai Schengen. Les persones comunitàries que estan en aquest espai Schengen tenen llibertat de circulació per tot aquest territori. El règim comunitari exigeix que les persones, tot i tenir passaport i targeta d’identitat del seu país, per poder viure i treballar aquí i poder demanar prestacions, han d’estar al registre de ciutadans de la UE. Quan t’inscrius et donen la targeta verda; o sigui, que tens un certificat conforme tu ets ciutadà de la UE i pots residir i treballar a Espanya.
Sense la targeta verda no tens dret a accedir a les prestacions bàsiques d’Espanya, com una renda garantida o un ingrés mínim vital. No t’impedeix, però, tenir targeta sanitària perquè pel fet d’estar empadronat tens targeta sanitària.
Quins requisits es necessiten per obtenir el certificat de ciutadà de la UE?
La persona ha de demostrar que té mitjans de vida propis i una assegurança de salut, o d’una cobertura sanitària. Però què passa amb les persones en situació de carrer? El més complicat per a elles és demostrar aquests dos requisits. A Arrels atenem persones comunitàries que estan vivint en els nostres recursos que no tenen certificat de registre de la UE, amb la qual cosa no poden cobrar res i estem intentant que aconsegueixin aquest certificat. Com ho fem? Fem un informe conforme l’entitat es fa càrrec de totes les despeses d’aquestes persones que estan ateses per nosaltres i que, en cas que necessiti medicació o cobertura sanitària, Arrels també es fa càrrec.
Qui emet aquest certificat?
Cada país té la seva norma. En el cas de l’Estat espanyol, existeix un registre de ciutadans de la UE. El tràmit es realitza a una comissaria de la Policia Nacional i cal acreditar mitjans de vida i cobertura sanitària, cosa que és molt difícil quan vius al carrer.
A l’Estat espanyol tenim la llei d’Estrangeria, per a extracomunitàries, i el règim comunitari. Cada cop es demanen més requisits perquè una persona pugui viure i treballar aquí. Són mesures que promouen que els estrangers que vinguin aquí tinguin els seus mitjans de vida, paguin per la sanitat i no necessàriament rebin de la sanitat. Està pensat per a un tipus de situació que deixa fora persones com les que ens trobem vivint al carrer.
En el cas de les persones extracomunitàries, només un 17% de les persones que dormen al carrer tenen permís de residència i un 11% de treball i residència. Què comporta tenir una situació administrativa irregular?
Una cosa és tenir permís de residència i una altra permís de residència i treball. Quan hi ha treball sempre hi ha residència. Pot ser que hi hagi residència només. A Arrels atenem persones que tenen permís de residència únicament i que no tenen ni tindran permís de treball, perquè la llei d’Estrangeria permet diferents tipologies de permisos.
El permís de residència es dona a persones que disposen de mitjans de vida per viure sense treballar; o sigui, persones molts recursos econòmics. O, en el nostre cas, a persones a les quals se’ls apliquen unes circumstàncies excepcionals per raons humanitàries, com és el cas de víctimes de violència de gènere, persones que puguin estar en perill si tornen als país del qual procedeixen o, en el cas moltes vegades de les persones que viuen al carrer, per malaltia sobrevinguda; és a dir, persones que tenen una malaltia sobrevinguda que no es pot tractar en el seu país d’origen i que reben un permís per poder seguir el tractament aquí perquè, en cas contrari, la seva salut i la seva vida estarien en risc.
Així és difícil accedir al mercat de treball…
Hem constatat que hi ha moltes persones en situació irregular perquè no tenen accés al mercat de treball. Amb l’enquesta, també ens interessava veure quantes persones tenen permís de treball i residència, els dos, perquè són persones que fins que han començat a viure al carrer han pogut renovar aquests permisos, de manera que han mantingut feines, encara que siguin precàries, però les han mantingudes. Però és possible que amb tot l’estat de crisi actual, quan aquestes persones hagin de renovar els permisos, d’aquí un o dos anys, no tinguin ofertes de feina, es quedin sense documentació i estiguin en situació irregular.
Quan les persones extracomunitàries estan en situació irregular, és a dir, sense permís ni de residència ni de treball, l’Estat espanyol les pot fer fora automàticament? Com afecta a les persones que viuen al carrer?
Una persona en situació irregular té el risc de que l’expulsin al seu país. El fet de viure al carrer les fa estar molt exposades a què se’ls pugui fer identificacions i, si detecten que estan en situació irregular, es pot emetre una ordre d’expulsió.
Amb alguns països hi ha conveni de readmissió, llavors es porta la persona al CIE i des d’allà torna en un dels vols o vaixells o el transport que sigui de retorn. En molts casos, no hi ha conveni de retorn amb el país d’origen, com molts països africans, i aquí trobem persones que tenen una ordre d’expulsió però que mai seran retornades perquè ningú paga les despeses d’aquest retorn, de manera que ni les tancaran al CIE ni arreglaran la seva situació. Això fa que hi hagi moltes persones vivint al carrer amb aquests llimbs. Poden ser ateses pels serveis socials bàsics, però no poden accedir a res més.
Empadronar-se és un dret
Només la meitat de les persones sense llar estan empadronades. Quina documentació es necessita i qui es pot empadronar?
Empadronar-se és un dret i una obligació que tenim com a ciutadans i ciutadanes d’un municipi. Es necessita un document d’identificació original, que pot ser un passaport, una targeta d’identitat del país d’origen. Sense això no et pots empadronar.
Precisament, de les persones sense llar no empadronades que hem entrevistat, el 45% diu que no ho estan perquè no tenen documentació.
Estem parlant de persones que viuen al carrer que, o les roben el passaport, o el perden, o el tenen caducat… No disposen del document físic per empadronar-se i això és una limitació. A més del document, necessites dir on vius, que no necessàriament ha de ser en un pis o en una adreça postal. Pots dir “Visc a la plaça del Centre” o “Estic vivint al bosc de Vallvidrera”. Els serveis socials han de comprovar físicament que tu estàs allà, fent visites de forma periòdica per comprovar que realment estàs allà vivint. Llavors, t’empadronen i posen com a domicili un centre de serveis socials de Barcelona.
El 7% de les persones que hem entrevistat són sol·licitants d’asil. Quant de temps es triga en tenir resposta, positiva o negativa? I, mentrestant, quina és la situació legal d’aquestes persones?
Abans de l’arribada de la pandèmia, entre que es demanava l’asil i es concedia podien passar anys. Des de l’inici de la pandèmia les fronteres estan tancades, per tant, les persones susceptibles de sol·licitar protecció internacional no poden entrar a Espanya. Les que ja estaven a Barcelona durant aquest any i mig, i que poden ser les persones que vam detectar durant la nit del cens del novembre, Espanya està resolent força ràpid les peticions de protecció internacional, i en la majoria dels casos es deneguen.
El funcionament, resumit, és: quan entres a Espanya i sol·licites protecció internacional i s’accepta la sol·licitud, entres en una fase d’acollida en la qual tens accés a un allotjament i a un suport en les necessitats bàsiques mentre dura la instrucció de l’expedient. Ara bé, si es denega la petició, quedes fora del sistema d’acollida. Sembla que durant aquest any i mig moltes persones sol·licitants d’asil que ja estaven a Espanya han pogut ser allotjades a través d’aquest programa d’acollida, ja que com que no entraven casos nous, hi havia places d’allotjament lliures.
En aquest context, per què hi ha persones sol·licitants d’asil a carrer?
Pot ser perquè durant aquest any i mig també s’han seguit tramitant expedients i molts s’han denegat, perquè l’allotjament que oferien a la persona no responia a les seves necessitats, ja que et pot tocar a qualsevol ciutat, o perquè la persona no complia els requisits necessaris per entrar en un allotjament.
Sancions durant el confinament
El 17% de les persones entrevistades han rebut alguna sanció durant l’estat d’alarma. De quines sancions es parla? Són persones que viuen al carrer i se’ls multa perquè no estan confinades?
Sí. L’estat d’alarma venia a dir que qui no complís el confinament podria ser multat. Durant els dos o tres primers mesos, les instruccions que tenien les forces de seguretat eren que qui estigués al carrer havia de ser multat. La Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra multaven les persones que estaven al carrer. Què ens vam trobar? Que la gent explicava que no tenia domicili on estar però, tot i això, com que estaven al carrer, els multaven.
A Barcelona, l’Ajuntament va crear un circuit perquè aquelles entitats que detectéssim sancions a les persones que ateníem que sabíem que vivien al carrer, els ho féssim arribar per tal que no continués el procés sancionador. Els Mossos van fer diverses declaracions dient que les persones que vivien al carrer no serien multades, però encara ara ens estan arribant sancions dels dos primers mesos, març i abril, quan no hi havia aquesta consigna, i estem presentant recursos explicant que aquestes persones multades no tenien espai o lloc on confinar-se. També s’ha de dir que aquestes multes no estan arribant a executar-se.
D’altra banda, el 20% dels homes i el 13% de les dones que viuen al carrer i que hem entrevistat ens expliquen que han rebut alguna denúncia en els darrers dotze mesos. De quin tipus de denúncies estaríem parlant?
Ens interessava saber, quan rebien alguna denúncia, quin tipus de delicte se’ls notificava. La majoria són per robatoris, agressions o amenaces. Els delictes que es cometen o els delictes que es reben per part de les persones que viuen carrer, en molts casos són delictes lleus, excepte excepcions com per desgràcia la mort de les persones que van morir durant la pandèmia o el tret que va rebre una persona al carrer per part de la Guàrdia Urbana.
El fet de viure al carrer comporta, per una banda, que rebis molta violència, sigui d’amenaces i contra la integritat física, que no sempre es denuncia. També comporta que cometis delictes relacionats amb la teva situació de necessitat, és a dir, robatoris. No estem parlant de robatoris de grans fortunes sinó d’alcohol, de mantes o d’unes certes pertinences de valor de les altres persones. Hi ha moltes situacions de tensió dintre del carrer, i això fa que de vegades les persones en situació de carrer tinguin conflictes de violències o d’amenaces o d’agressions físiques. Una de les coses que ens interessava era saber si aquesta intuïció que teníem és correcte, perquè moltes vegades reben denúncies per lesions, d’haver pegat o haver amenaçat de mort a una altra persona al carrer.
El 22% de les dones i 12% dels homes enquestats afirmen haver posat alguna denúncia. Per què hi ha aquesta diferència de gènere?
És molt difícil que una persona que viu al carrer denunciï una situació viscuda, per allò de “per què haig de denunciar si no serveix per res”, sobretot en el cas dels homes, perquè a vegades és difícil identificar l’agressor, o perquè també han agredit, o perquè tampoc creuen en el sistema. El tipus d’agressions que poden rebre els homes són insults, amenaces, agressions físiques…
En el cas de les dones hi ha un component de gènere. La violència que pateix la dona és molt pitjor que la que pateix l’home perquè s’afegeix el component del masclisme, de la violència de gènere i de tot el component sexual. En una dona, l’amenaça o l’insult va més acompanyat d’algun tipus d’agressió física i sexual i aquest pot ser un dels motius pels quals el nombre de dones que han denunciat sigui percentualment més gran, perquè no només són lesions, sinó que segurament hi ha algun tipus de component sexual en l’agressió que han rebut.
Més informació:
- La majoria de les persones que han començat a viure al carrer a Barcelona han començat a viure al ras estant ja a la capital catalana
- Llegeix l’informe Viure al carrer en temps de pandèmia. Una enquesta a les persones que viuen al ras a la Barcelona.