Quan el Giorgio Ossola va arribar a Barcelona el 2016 amb l’esperança d’iniciar una nova vida, es va trobar dormint al carrer per primera vegada. Li van robar mentre dormia i va estar sense documentació diversos mesos. Va conèixer de primera mà les agressions a les persones sense llar i la confusió de no saber on dirigir-se en una ciutat que li era desconeguda i on no dominava l’idioma. Ara viu en un pis i treballa al servei d’orientacions del centre obert d’Arrels, assessorant persones que, com ell fa un temps, viuen al carrer i demanen informació sobre com accedir a un allotjament o als serveis bàsics d’alimentació i higiene, entre altres demandes.

El Giorgio Ossola ha aportat la seva mirada i experiència a l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar.

Quan vas venir a Barcelona?
L’octubre o novembre del 2016. Vaig deixar Itàlia i Suïssa el febrer del 2016 i me’n vaig anar a la Costa d’Atzur uns mesos com a turista, fins que se’m van acabar els diners. Volia fer alguna cosa amb la meva vida, estava en un mal moment, però era molta teoria i poca pràctica. La meva família tenia supermercats a Suïssa i ho vaig deixar tot d’un dia per l’altre, no volia una vida connectada només als diners, només a la feina, treballant com a mínim 60 hores a la setmana. No volia una vida sense somriures i sense emocions. Feia molt de temps que pensava canviar el sentit de la meva vida.

Què va passar quan vas arribar a Barcelona a finals del 2016?
Jo coneixia Barcelona com a turista i parlava una mica l’idioma. Quan vaig arribar, vaig anar al consolat italià per transferir la meva residència aquí i van iniciar tots els papers. Primer vaig dormir en un hostal, però dos dies després se’m van acabar els diners i em vaig trobar dormint a prop de la Sagrada Família. Mentre dormia, em van robar la documentació, la motxilla, tot. Aquí va començar un cercle impressionant. Quan em van robar, vaig tornar al consolat a buscar la meva documentació i em van dir que havia de tramitar-ho a través del meu ajuntament, a Itàlia. A l’ajuntament em van dir que havien rebut els papers i que la residència estava en tràmit, ningú em feia la documentació. Vaig estar cinc mesos esperant-la, que és el temps que es necessita per a la inscripció a AIRE (Anagrafe degli Italiani Resident all’Estero), que és el registre dels italians residents a l’exterior. Cinc mesos sense documentació i sense res, al carrer.

Era la primera vegada que vivies al carrer?
Sí, era la meva primera vegada. No sabia on anar, on menjar, res. Vaig conèixer un noi italià que em va orientar una mica sobre on aconseguir menjar i on dutxar-me. Vaig estar vivint al carrer i, algunes temporades, a cases okupes, quan em convidaven, però era una mica difícil per a mi perquè a la majoria d’aquests llocs hi havia consum de drogues i alcohol, i jo no consumeixo. A finals del 2018, vaig trobar la meva gosseta, la Coffe. Es diu així perquè té el color del cafè. El veterinari em va dir que tenia uns dos mesos. Ara pesa 30 quilos. Em va canviar la vida, em va obrir les emocions, em va fer pensar a cuidar algú que depèn de mi; i m’ha evitat molts problemes. Al carrer, quan tu dorms, el gos no dorm, està pendent. El gos dorm durant el dia.

Et protegia?
Sí, a moltes persones que dormen al carrer les peguen. Per què? Per fer mal. Per pegar. És un problema diari.

Per què hi ha tan poques denúncies?
Jo crec que més del 90% no ho denuncia. És una cosa que no es fa. No es denuncia perquè no es denuncia.

Tu vas denunciar?
Jo vaig denunciar el robatori de la meva documentació. Em vaig posar a dormir i quan vaig despertar-me no tenia res. No vaig recuperar la documentació. Al final vaig trigar nou mesos a arreglar els papers.

Has rebut agressions físiques mentre eres al carrer?
Dues vegades, una a l’estació del Nord i una altra a l’Aquarium. Vaig haver de defensar-me, no m’agrada, però ho vaig haver de fer. I no ho vaig denunciar. La primera vegada estava amb una altra persona i la segona estava amb la Coffe, la meva gosseta. No entenc com es pot pensar a pegar una persona que està adormida a terra. Fer mal i res més. La policia no rep denúncies i sembla que el problema no existeix, quan el problema existeix, no hi ha dia que no passi.

Com diries que afecta el fet de viure al carrer a una persona?
Quan ets al carrer és la teva ment la que s’ocupa del teu cos i quan surts del carrer i entres a viure en un pis, d’Arrels o d’una altra entitat, és el teu cos el que s’ocupa de la teva ment. Moltes persones han arribat al carrer per fugir dels seus problemes, no necessàriament arribes al carrer perquè hagis fet alguna cosa dolenta. El que veig, i és el que em fa més mal, és que sembla que Barcelona s’ha acostumat que una persona estigui dormint a terra.

Quins problemes de salut física i mental sol tenir una persona que viu al carrer?
A nivell mental pateixen molt per la soledat, perquè no tenen família, perquè pot ser que el problema que els ha portat al carrer sigui un problema emocional molt fort. Pot ser que et faci mal una cama o que et faci mal alguna cosa, però no et pots permetre estar malament perquè els recursos són molt lents. Ara, després de la pandèmia, tot és amb cita prèvia, tot s’allarga en el temps, però les persones que viuen al carrer no tenen Internet, per això aconseguir aquesta cita es fa més complicat. Se li suma la por de no tenir recursos econòmics per pagar els medicaments.

Què es pot fer?
Una persona que no té recursos no sap on ha d’anar amb una recepta. Hi ha persones que han de prendre insulina i no la prenen. Si són en un centre com Arrels, pots trucar a una ambulància, però què passa si són al carrer? Tot és més complicat.

Quan vas passar a viure a un pis d’Arrels?
El maig de 2021. És un pis a Terrassa. He tingut moltíssima sort. Jo feia uns mesos que col·laborava amb Arrels i, un dia, la responsable del centre obert em va dir que podia ser que ens donessin un pis a Terrassa. Em va preguntar si m’agradaria anar-hi, li vaig dir “sí, és clar”, vaig anar amb el gos a veure’l i m’hi vaig quedar.

Pot semblar que començar a viure a un pis sigui la solució als problemes de les persones sense llar. Com és tenir un habitatge després de viure tant de temps al carrer?
Des del meu punt de vista depèn de si és un pis compartit o individual. El pis compartit pot comportar problemes de convivència. Ara Arrels té més pisos tipus estudis, però això també pot comportar un problema de solitud molt gran. És una solitud diferent de la del carrer. És un canvi de vida i et trobes tot sol. Hi ha un equip que sempre està pendent, l’equip de suport a la persona, que s’encarrega de les persones quan entren en un pis.

Quan una persona viu al carrer n’hi ha prou amb entrar en un pis?
És un camí molt llarg que comença al centre obert o amb l’equip de carrer. Amb la pandèmia s’ha complicat, hi ha un augment dramàtic d’estats ansiosos i depressius. Cada dia veiem al centre obert persones que tenen més problemes comportamentals. Els serveis socials, mèdics i de salut mental estan desbordats i hi haurà un problema molt gran.

Detectes moltes persones que pateixen ansietat?
Les persones que tenien alguna patologia prèvia ara s’han disparat. Estem veient que arriben al centre obert moltes dones que ara tenen problemes de depressió molt forts, amb un estat d’ansietat que no els permet dormir. No dormen ni una hora, dormen durant el dia al centre obert, però a la nit no poden, per l’estat d’ansietat i la por.

Ser dona i viure al carrer és doblement perillós.
Sí, hi hauria d’haver un centre d’urgència permanent perquè hi ha violència de gènere i violència sexual. Ara sembla que està una mica millor, hi ha més recursos per a dones i això és bo, però no són suficients.

Què fas al servei d’orientacions del centre obert?
Normalment, a les primeres orientacions el que fem és avaluar l’estat de la persona per saber com es troba, si té documentació… Després d’una petita conversa la pregunta que li fem és per què ha arribat al centre obert. Normalment, fem dos tipus d’orientacions: o l’orientem a un altre recurs perquè avaluem poden ajudar millor que nosaltres o ens fem càrrec de l’acompanyament de la persona, cosa que comporta l’ús dels serveis del centre obert, com a consigna i dutxa, i poder-hi accedir al centre quan vulgui. Hi ha un assessorament continu a la persona si necessita informar-se sobre com aconseguir documentació o demanar una cita prèvia.

Abans parlaves de l’augment de persones amb problemes de salut mental i de comportament, com ho abordeu?
Primer intentem vincular la persona al centre obert. Després comença un camí llarg que comprèn treballadors socials dels serveis públics i l’equip ESMES (equip de salut mental per a persones sense llar). El primer pas és intentar fer entendre a la persona que li passa alguna cosa, perquè moltes vegades ho rebutgen. Si reconeix que li passa alguna cosa és un pas molt gran que ens permet continuar endavant.

Què creus que hauria de millorar als serveis socials?
El problema no són els treballadors socials, sinó els pressupostos, que es queden curts davant d’una demanda en augment. Els serveis socials estan desbordats.

Falla l’atenció inicial?
La persona que fa poc temps que està a carrer no coneix els recursos i això és molt complicat, fins que aconsegueixes un lloc on menjar, o millor, dos. I estàs caminant sempre, perquè jo no em colava al metro, em dutxava al Raval i anava caminant al Besòs per dinar.

Per què al Besòs?
Jo anava al menjador del Besòs perquè és un dels pocs menjadors on no necessites derivacions socials. En general, no pots anar a un menjador social sense una targeta del treballador social, només ho pots fer tres dies l’any. També hi ha molts llocs privats. I a les deu de la nit dormia a l’Aquàrium. Abans de la pandèmia passaven grups de voluntaris a donar menjar.

Has passat de viure al carrer a tenir un pis i a treballar al servei d’orientacions d’Arrels. Són molts canvis.
Si em preguntes si estaria disposat a fer el mateix camí, la resposta és que sí, perquè, com estic ara, no he estat mai. Amb problemes, però amb un somriure.

Més informació:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.