Fer seguiment mèdic a una persona sense llar és complicat per diversos factors. Per exemple el fet que el sistema de visites mèdiques no està adaptat a la realitat del sensellarisme. La Laia Pérez és infermera de la Llar Pere Barnés, un recurs residencial d’Arrels on viuen persones que no tenen cabuda a altres recursos de la ciutat. Ens explica que cal ser flexible i adaptar-se a les necessitats de la persona per poder millorar la seva situació.
La Laia Pérez ha aportat la seva mirada i experiència a l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar.
Què fa que una persona sense llar estigui en una situació de més vulnerabilitat?
El fet de viure a la intempèrie ja és un factor de risc. També hi ha les condicions metereològiques: tot i que no estem en un país d’extrem, les onades de calor i de fred passen factura. És important la manca d’higiene, que pot comportar lesions a la pell i infeccions; i si no tens una bona higiene bucal pots perdre totes les peces, de manera que hauràs de menjar coses toves, no podràs tenir una dieta equilibrada i tindràs una desnutrició important. Si hi ha patologia mental i li sumes addiccions, ja tens una patologia dual, que és un factor molt gran de risc.
Ens trobem també amb caigudes amb fractures i ferides mal tractades. De vegades hi ha persones que van en cadira de rodes o consumeixen alcohol o drogues i pateixen caigudes, i no arriben a anar a Urgències o ningú les veu. Les persones entren en aquesta roda, estan excloses, estan fora de la xarxa. Tot això fa que sigui molt difícil abordar-ho, i com més temps passa és pitjor.
Poden seguir un bon tractament les persones amb patologies mentals?
No és fàcil seguir un tractament farmacològic perquè, a vegades, les persones que tenen un seguiment correcte perceben que la seva salut mental ha millorat i abandonen el tractament. Moltes vegades no hi ha consciència de malaltia i, si n’hi ha, és molt difícil fer un seguiment farmacològic. Si aquest tractament farmacològic està barrejat amb addiccions, ens trobem amb una bomba de rellotgeria.
Segons les últimes enquestes d’Arrels, a partir dels sis mesos de viure al carrer es dispara la vulnerabilitat de la persona i s’incrementen molt els problemes de salut i els riscos de patir violència física.
Sis mesos és prou temps perquè una addicció hagi calat en una persona, que és un problema que pateix molta gent que viu al carrer. La patologia mental també es dispara si no s’està en tractament. Amb sis mesos, el cos té temps de veure que ja no està prenent aquella medicació i es desequilibra tot una altra vegada.
Què és primer, l’ou o la gallina? Tenir una addicció i començar a viure al carrer o viure al carrer i tenir una addicció?
Si comencen a viure al carrer perquè hi ha hagut un trencament familiar o una pèrdua de feina o de domicili, la manera de poder tirar endavant de vegades és l’alcohol. Amb sis mesos de consum la salut de la persona es desencaixa i es disparen brots de patologia mental, si encara no havien sortit. També és prou temps perquè les relacions afectives s’espatllin o s’acabin de trencar. En aquests sis mesos poden passar prou coses perquè tot s’acabi de desquadrar.
Els recursos per a persones sense llar s’adapten prou a les necessitats de les persones que viuen al carrer? De vegades per accedir a un habitatge han d’anar a viure a un barri o un lloc que els és desconegut.
S’han de tenir en compte molts factors. Si a una persona que ha viscut al Raval tota la vida la treus d’allà i de la seva xarxa, l’allunyes dels recursos que pugui estar utilitzant —com biblioteques, el gimnàs o el centre de salut—, pot suposar-li un daltabaix. Tenir un habitatge és una prioritat, sí, però no ens podem oblidar de totes aquestes dificultats que estan vinculades a aquesta mobilitat i a aquest canvi de residència.
Crec que seria positiu tenir un espai residencial com la Llar multiplicat per deu a Barcelona, que a cada districte n’hi hagués una. Aquí acollim persones que no troben plaça a altres recursos de Barcelona.
Per quin motiu la Llar és un recurs que funciona?
La Llar és un espai de molta acceptació. Algunes persones hi consumeixen alcohol o haixix. Calen espais amb aquesta flexibilitat, perquè amb una persona que potser fa 20 anys que dorm al carrer la rigidesa no dona resultats. A mi m’agrada molt quan les persones que viuen a la Llar ens diuen: “Surto a fer un tomb i torno a casa”. Que diguin “torno a casa” és molt bonic.
Un 22% de les persones que viuen al carrer ens expliquen que tenen alguna addicció. I viure al carrer empitjora la seva situació, ja que gairebé el 40% de les persones que fa més de 10 anys que viuen al carrer tenen alguna addicció. Han fallat els mecanismes de prevenció? Quina atenció necessiten?
A vegades, des dels centres d’atenció primària (CAP) desconeixen la realitat del sensellarisme i pot ser que hi hagi aspectes que no s’abordin bé, com el consum o les visites a psiquiatria. És molt difícil que una persona sense llar pugui acudir a una cita un dia i a una hora en concret, cada tres mesos. S’hauria de poder flexibilitzar. Hi ha alguns centres, com el CAP Drassanes, que sí que funcionen molt bé. Jo he fet cures amb una infermera i un metge al CAP Drassanes a un senyor que estava consumint alcohol, perquè si no ho fèiem així, no ho fèiem. La disposició dels professionals ajuda molt, perquè la realitat del sensellarisme és aquesta.
Potser de vegades adaptar els recursos no requereix una inversió milionària, pot ser flexibilitzar horaris.
I també treballar des de la voluntat de les persones sense llar. Un dels aprenentatges més importants de treballar a Arrels és que treballes fins on les persones volen. Això et fa tocar de peus a terra. Ens llancem en funció del que vulguin. I si una persona consumeix alcohol i no vol anar al Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (CAS), no hi anirem. Anar-hi si no vol és gastar recursos de manera innecessària, perquè l’acompanyament que necessita ara aquesta persona potser va en una altra línia. Aprendre això costa.
El 40% de les persones sense llar expliquen que han anat com a mínim un cop a urgències mèdiques els últims sis mesos.
El sistema de visites mèdiques no està ben adaptat perquè les persones que viuen al carrer puguin rebre un seguiment mèdic. Ara els avisos arriben a través d’un missatge de mòbil o a La Meva Salut. Quantes persones tenen telèfon mòbil i una connexió estable per poder entrar a La Meva Salut i veure els avisos de les visites? I coneixements per fer-ho? Com pots fer una cita telemàtica? I si la cita és en paper, quan plogui se li mullarà. Potser tampoc té rellotge o una alarma per recordar que té una visita mèdica. O no sap on estarà d’aquí dues a setmanes. Sovint s’acaben fent visites al servei d’urgències, quan la persona està molt afectada.
A les persones que viuen al carrer els és difícil prendre correctament la medicació?
Sí, és molt complicat. Els horaris d’una presa de medicació poden ser difícils de comprendre o de seguir. I cal desculpabilitzar les persones que viuen al carrer, perquè tenir un pla de medicació actualitzat no és fàcil, com tampoc ho és tenir una farmàcia on accedeixin a preparar-te un blíster amb la medicació. Hi ha farmàcies que posen reticències quan entren persones amb un aspecte que no és cuidat.
Com influeix el fet de tenir targeta sanitària?
Per acudir a urgències no cal targeta sanitària, però per fer seguiment d’una patologia crònica tenir targeta sí que facilita l’atenció. Però, qui guarda aquesta targeta? On la guarda una persona que viu al carrer? I si li roben les pertinences? Que tinguin un CIP (codi d’identificació personal de l’administració sanitària) assignat ja ho facilita molt, però cal recordar bé les dades, i de vegades és complicat. Tot i això, és un tràmit que per a mi és indispensable.
Durant la pandèmia, com ha estat al dia a dia de les persones que viuen a la Llar?
A la Llar Pere Barnés la pandèmia va servir perquè totes les persones residents milloressin en tots els aspectes de la seva salut. De sobte, les persones no feien consums tan elevats perquè vam començar a fer reducció de danys i, per tant, controlàvem la ingesta d’alcohol. Les persones no tenien caigudes o cops, no es posaven en situació de perill, tot plegat va millorar. El confinament ens va donar l’oportunitat d’estar tancats un temps i que les persones milloressin fins i tot neurològicament. Això, a les persones que vivien al carrer no els va passar, perquè continuaven estant exposades a molts riscos.
Més informació:
- La meitat de les persones que viuen al carrer a Barcelona fa més de dos anys que estan en aquesta situació, t’expliquem les principals dades de l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar. També pots llegir aquí l’informe complet.
- Mira aquesta entrevista al Giorgio Ossola, que ha viscut al carrer i treballa al servei d’orientacions d’Arrels: “Barcelona s’ha acostumat que una persona estigui dormint a terra”.
- “El que estem oferint a les persones sense llar no és suficient”, llegeix aquesta entrevista al Pablo Martínez-Alonso, educador social a Arrels.
- Què passa quan una persona deixa de viure al carrer i comença a viure en un pis? La Jesica Giménez, treballadora social a Arrels, explica l’acompanyament que fem en aquesta entrevista.