L’Ángel ha viscut molts anys al carrer i ara ho explica als instituts d’una manera diferent: sortint amb ells per recórrer el barri on vivia i explicar la seva experiència. La iniciativa s’emmarca en el projecte Passejant Junts. L’Agnès Marquès, membre del Patronat d’Arrels, relata en el següent text una visita guiada amb l’Ángel.

“Els últims vint anys han tingut moltes coses bones, però l’Ángel diu que no n’enyora cap. Fa tres anys va demanar ajuda per deixar el carrer. Per deixar de viure al carrer. Té 52 anys, ja no és un chaval i els aquelarres a les places del barri de Gràcia no tenen el mateix gust. Sembla deu o dotze anys més gran. La Fundació Arrels l’ha ajudat fins a arribar a viure en un pis de l’entitat que comparteix amb dos homes més. L’alcohol sí que es va haver de quedar al carrer, condició sine qua non per poder entrar al programa de l’entitat. No li ha estat fàcil. Portava vint anys al carrer, i sol.

És molt prim i mira amb ulls aquosos, de l’aigua verdosa d’un llac. Mentre fem la ruta de la seva Barcelona, els llocs on ha dormit i menjat, viscut, els últims 20 anys, em dóna l’adreça de cada lloc al qual es refereix en la nostra conversa. Carrer i número. Referència exacta. Lloc concret. Lloc on anar. Certesa. Seguretat.

Cap a quarts de vuit del matí, després de la segona barretxa dissimulada amb cafè, cada dia era una incògnita. La seva és una història, diu, de quan un encara es podia guanyar la vida de vendre ferralla. Guanyar a la vida. El dia dolent es treia deu euros. Uns quatrecents al mes. Suficient per saciar la gana i les seves dues addiccions, beure i fumar. I suficient per continuar dormint al carrer. En sortir del bar decidia cap a on empènyer el carret a la recerca de ferralla. El pitjor? La pluja a l’hivern. I ho diu tancant els ulls i encongint el clatell eixut entre les espatlles, com espolsant-se el mal cos. Porta un diari que li han donat al metro doblegat a la mà i ara l’estreny contra el pit.

Té dies de tot. Algunes nits li agafa com un rampell de ganes de deixar-ho tot i de tornar al carrer. El rampell de l’alcohol. Aleshores es fica al llit amb la ràdio posada, i es convenç que no vol tornar a buscar on dormir, que no vol tornar a passar fred. Que, en realitat, no vol tornar a beure encara que el ventre l’hi demani, que no vol tornar a estar sol del tot. Ahora estoy bien. I quan m’ho diu, els ulls li somriuen.

Ja fa tres anys que va canviar el joc de l’oferta i la demanda de ferralla a cèntims d’euro per una nova rutina. A Arrels li demanen algunes feines, com encarregar-se de la bugaderia del centre obert uns dies a la setmana. La Generalitat li gestiona els quatre-cents euros de renda mínima i d’aquí es paga el pis i el sopar de tot el mes, i encara li arriba per guardar quaranta euros en un pla d’estalvi. Però el que més li agrada és acompanyar altres usuaris al metge. De ser acompanyat, a acompanyar. Es posa la ma al pit quan diu que això l’omple molt. I mentre els seus ulls tornen a somriure, es treu la cartera de la
jaqueta. Polida i endreçada i amb un missatge escrit allà on un altre portaria la foto de la dona o el nen. “Un dia més per estimar”. Ara, la boca, sí, tota la seva cara, somriu.

Hem acabat la ruta i em demana cap on vaig. Dos carrers cap amunt, tombar a l’esquerra i la primera a la dreta. M’indica amb el detall i l’atenció amb què el senyor de la casa indicaria el servei a un convidat. Ell és -ha estat- el senyor de la ciutat. Hasta pronto, y si no nos vemos que sea por el mal tiempo.”

Fins al 7 de març, el projecte Passejant Junts fa jornada de portes obertes. Informa’t de les rutes organitzades i apunta’t!

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *