Viure al carrer és una realitat que sol passar desapercebuda i que sovint rep mirades carregades de prejudicis. Aquests dies, però, un grup de persones que dormen al carrer són notícia i estan en boca de tots els partits polítics. El motiu? Estan instal·lades a la plaça Catalunya de Barcelona i reclamen drets en primera persona. És una oportunitat per visibilitzar allò que fins ara era invisible i de recordar que des de l’administració municipal es poden implementar accions i polítiques efectives perquè a Barcelona ningú hagi de dormir al carrer.
La plaça Catalunya de Barcelona està encerclada des de fa més de tres mesos per tendes de campanya i petites autoconstruccions de fusta i lona. Hi dormen persones sense llar que s’han organitzat i que anomenen la seva acció Acampada X Drets.
La iniciativa va començar l’octubre passat, amb una acampada a la plaça Sant Jaume que, al gener, es va traslladar a la plaça Catalunya i a la qual s’han anat sumant més persones que no tenen llar. L’aparició dels mitjans de comunicació ha provocat aquests dies que es conegui la seva reivindicació, que els grups polítics municipals es posicionin i que actors diversos, com la Síndica de Greuges de Barcelona, passin a conèixer de primera mà què està passant.
A algunes persones que dormen acampades a la plaça Catalunya les coneixem des d’Arrels perquè en algun moment han passat pel nostre centre obert. A la majoria, però, no les coneixem.
El que està passant al centre de Barcelona, però, és una oportunitat per recordar que 1.026 persones dormen cada nit als carrers de la ciutat, que s’estan vulnerant molt drets i que es poden fer polítiques i accions efectives.
Preguntes incòmodes: visibles i amb drets?
L’Acampada X Drets ha posat sobre la taula dos conceptes vitals que solen identificar la realitat de les persones sense llar: la invisibilitat i la vulneració de drets.
Haguéssim vist les persones que estan acampades si no estiguessin a un lloc cèntric com la plaça Catalunya? Com és que porten tres mesos allà però el debat públic arriba ara, quan molts mitjans de comunicació parlen del tema? I encara una pregunta més incòmode: Com és que ara veiem aquesta realitat però, si sortim de la plaça i anem uns metres més enllà, desapareix?
El Mohamed és una de les persones que dorm a la plaça des de fa unes setmanes perquè se sent més segur i hi ha organització. Explica que fa un temps que viu al carrer, que durant el dia passa el temps a la parròquia de Santa Anna -que acull persones sense llar- o fent tràmits per millorar la seva situació. Uns metres més enllà està el Joan: s’està acabant de vestir i comenta que fa molts anys que viu al carrer i que dorm a prop de la plaça Catalunya, en un portal. Uns metres encara més enllà, just davant de la plaça, hi ha un caixer on cada nit hi dorm un grup de persones.
A la plaça Catalunya es demana ser visibles i recuperar drets que tots i totes tenim: el dret a ser tinguts en compte, a accedir a un habitatge digne, a poder accedir a recursos sense llistes d’espera i amb normes adaptades a la situació de la persona… En uns cartells ho deixen clar: “Som ciutadans/es amb drets reconeguts per la Constitució que són desprotegits sistemàticament en el nostre cas”. “Només a Barcelona hi ha, al menys, 3.395 persones sense llar. Més de 1.026 es queden sense plaça d’alberg o acollida”, afegeixen.
Propostes perquè a Barcelona ningú hagi de dormir al carrer
A Barcelona, 1.026 persones viuen al carrer, un 56% més que l’any 2008. Els recursos públics i privats acullen cada nit 2.006 persones i 400 persones més, entre adults i menors, viuen en assentaments informals.
La problemàtica és complexa però no impossible d’abordar i des de l’administració municipal es poden portar a terme accions i polítiques efectives. Des d’Arrels realitzem quatre propostes:
- Impulsar l’habitatge a preu assequible a Barcelona i facilitar que les persones sense llar puguin optar a pisos de protecció oficial en igualtat de condicions que la resta de la ciutadania. A més, calen més dotacions habitacionals específiques per a persones sense llar i no condicionar l’accés a l’habitatge per manca de recursos econòmics i estat de salut.
- Obrir la Mesa d’Emergències Socials de Barcelona a les persones que viuen al carrer ja que, actualment, aquest òrgan impedeix accedir a un habitatge de lloguer social a les persones en situació de sensellarisme.
- Obrir espais petits per tota la ciutat, de baixa exigència, que respectin la privacitat i que serveixin per crear vincles amb les persones i saber què necessiten. L’habitatge a preu assequible és la solució definitiva al sensellarisme però, mentre no arribi, cal actuar a curt termini.
- Treballar des de cada municipi, amb el suport de la Generalitat i amb una visió de cooperació i xarxa, perquè totes les persones puguin ser ateses a la seva ciutat. Desplaçar-se a un municipi més gran per demanar ajuda no soluciona el problema i desarrela encara més a la persona.
Els noms que apareixen en aquest article no són reals, per preservar la intimitat de les persones.