“Amb el film ‘Sense Sostre’, volem fer visible l’invisible”


Xesc Cabot i Pep Garrido són directors de la pel·lícula Sense sostre, el seu primer llargmetratge de ficció després de quinze anys dedicats al cinema. El film vol posar la mirada “en allò que preferim no veure i donar llum a realitats que, a força de ser ignorades, han deixat d’existir”. Per filmar aquesta pel·lícula han comptat amb la participació de persones que viuen o han viscut al carrer i que coneixem a Arrels.

 

Per què heu pensat en fer una pel·lícula sobre la realitat de les persones sense llar?

Totes les persones sense llar amb qui hem tingut ocasió de parlar durant el desenvolupament d’aquest projecte comencen el seu relat de la mateixa manera: “Som invisibles”. D’aquí que Sense Sostre sigui sobretot un gest: el gest de fer visible l’invisible per descobrir aquests altres mons ocults amb què compartim el nostre.

Us vau plantejar des del principi la participació de les persones que viuen al carrer com a intèrprets?

Sí, des del començament. El nostre desig era treballar amb persones que haguessin viscut al carrer però que ja no hi visquessin en l’actualitat com l’Enric, el Juan, la Inma, el Jesús o el Juan Carlos. De fet, no només hi comptàvem com a intèrprets, sinó, sobretot i en primer lloc, com a testimonis en el moment de documentar el guió per apropar-lo el màxim possible a la realitat i no mitificar. Emprar no-actors -o actors no professionals- és una vella estratègia del cinema neorealista.

Què pensàveu que podien aportar?

Les avantatges són infinites: no tenen els tics dels actors professionals, hi ha una gran veritat en les seves interpretacions… Les persones que han viscut al carrer tenen marcada a la pell i a la mirada la duresa de la vida que han tingut. Restituir això mitjançant el maquillatge sempre acaba essent una impostura. A més, comptar amb actors que han viscut al carrer ha estat una font constant d’informació, d’idees i de correccions en el cas que no anéssim pel bon camí. Ells han impedit que poséssim res al film que no correspongués a l’experiència de viure al carrer. La pel·lícula està creada, de fet, amb bocins de totes les seves vides. És important destacar que al film ells utilitzen només parcialment la seva pròpia biografia.

Què destaqueu sobre la relació amb les persones que han participat en el projecte?

La relació ha estat del tot horitzontal, sense cap jerarquia. Ha estat una relació de respecte i confiança en què tothom s’ha sentit lliure d’aportar i fer créixer el projecte. En aquest sentit, els podem considerar coautors del projecte. Procuràvem tenir contacte constant per mantenir-los informats de com avançava, d’en quin punt estàvem. Ells ens acompanyaven als actes informatius i promocionals, participaven als assaigs a partir dels quals s’ha construït el film o simplement ens trobàvem per fer un cafè i passar la tarda. La relació ha transcendit l’àmbit merament professional i s’han creat amistats que duraran ja per sempre.

Què creieu que us ha aportat mútuament treballar junts? 

Per a nosaltres ha estat una experiència memorable, única, emocionant, molt significativa i transformadora. La seva generositat, la seva entrega, la seva capacitat interpretativa han emmirallat tothom de l’equip. Ens hem fet un tip d’aprendre i de créixer plegats. Vull pensar que tots ells s’enduen també una experiència memorable, que els ha estat útil per poder elaborar o retrobar des d’un altre lloc aspectes conflictius de les seves biografies. Penso que haver acabat el rodatge amb èxit té una gran importància per l’autoestima i la confiança personal de tots nosaltres. Hi ha hagut dificultats, pors, barreres, incerteses… Haver-les pogut superar i tenir un film tan impressionant com el que tenim té una dimensió enorme. Som persones diferents que abans de començar el projecte.

Quin paper creieu que pot jugar el cinema com a eina de transformació social?

Tenim una gran confiança en el cinema com a agent de transformació social. Entenem l’art com un gest polític, subversiu i rebel. Evidentment, som conscients que no és suficient amb la creació. L’educació, la lluita al carrer i l’associacionisme tenen un paper cabdal a l’hora de condicionar l’agenda política i donar visibilitat als conflictes socials. El cinema permet treballar a escala humana: singularitzar -parlar de persones, no de fenòmens-, posar en el centre l’emoció del personatge -parlar des de dins, no des de fora-, seleccionar i construir els moments que ens interessa mostrar, guanyar en precisió i economia de mitjans. Si amb la pel·lícula contribuïm a generar debat social i a incrementar en les agendes públiques i mediàtiques l’espai que es dedica al sensellarisme, ja podem considerar-la tot un èxit.

 

Més informació:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.