Les dones sense llar pateixen una exclusió residencial poc visible, amb menys presència al carrer i més en l’àmbit privat: pisos sobreocupats, ocupació d’habitatges buits, acolliment per part de l’entorn o centres d’acollida i allotjaments temporals. Un estudi de la Universitat de Barcelona, amb el suport de sis entitats socials, analitza els itineraris vitals de dones sense llar i manifesta la importància de polítiques i acompanyament amb perspectiva de gènere. La violència de gènere és el principal desencadenant del sensellarisme entre les dones que han participat a l’estudi.

“El principal problema de les dones és la inseguretat al carrer i als albergs.” Ho explica l’Eloísa, que va viure dos anys carrer i ha passat per diversos recursos d’allotjament temporal a la ciutat de Barcelona. Va marxar de casa amb els seus quatre fills fugint dels maltractaments del seu exmarit. La seva experiència al carrer va seguir marcada per la violència masclista. Actualment compta amb el suport de l’associació Lola no estàs sola i té una feina que li permet llogar una habitació, tot i que “si tingués un pis potser hi podria portar els meus fills un dia a dinar”.

La història de la Lamiae, mare de tres infants, també està marcada per la violència de gènere per part del seu exmarit. Després de quedar-se sense feina va viure en una casa ocupada i actualment està allotjada en un pis. La Ghislane, en canvi, es va quedar sense llar quan va fer fallida el seu negoci: “Els recursos s’acaben i et trobes que no hi ha sortida. I tens vergonya d’explicar el teu cas, jo no sabia que hi havia la possibilitat de rebre ajuda”.

L’Eloísa, la Lamiae i la Ghislane són tres de les 35 dones que han participat a l’estudi Dones en situació de sense llar a la ciutat de Barcelona. Han compartit la seva experiència i reflexions a la jornada de presentació de l’informe, celebrada el novembre. La recerca, de caràcter qualitatiu a partir de l’anàlisi dels itineraris vitals de les participants, ha estat desenvolupada per dos equips de la Universitat de Barcelona (Grup de Recerca i Innovació en Treball Social – GRITS i Grup de Recerca en Sociologia Aplicada – GRISA) i ha comptat amb el suport de les sis entitats socials que acompanyen les dones entrevistades: ASSÍS Centre d’Acollida, Càritas Diocesana de Barcelona, Filles de la Caritat, Lola no estàs sola, ProHabitatge i Arrels Fundació.

Les més invisibiltzades

Les dones sense llar representen poc més del 10% de les persones que viuen al carrer a Barcelona però la seva vulneració del dret a l’habitatge s’expressa amb altres maneres de sensellarisme, més difícils de quantificar. Tal i com explica la directora de la recerca, Virginia Matulič, els itineraris vitals de les dones sense llar i la diversitat de formes d’exclusió residencial que pateixen són menys visibles. La seva situació també ha estat oculta tradicionalment als estudis sobre sensellarisme, que s’han caracteritzat per una visió androcèntrica.

“El sensellarisme femení es vincula a l’àmbit privat i es manifesta a través de la precarietat habitacional, on les dones romanen ocultes.” Tal i com mostra l’informe, “es protegeixen més de la intempèrie” que els homes i “despleguen estratègies protectores que els permeten retardar una situació de carrer”: allotjament temporal en hostals o pensions, ocupació de pisos buits, acolliment per part de familiars i amics, subarrendament d’habitacions, centres d’allotjament temporal d’institucions públiques i privades o l’anomenat habitatge inadequat (en males condicions, d’autoconstrucció, en caravanes…). Les investigadores en parlen com a casos de “sensellarisme encobert” o “de portes endins” que depenen més de les xarxes relacionals, que s’intenten mantenir tant com es puguin.

Violència de gènere omnipresent

La recerca també posa en relleu l’impacte de les desigualtats estructurals (gènere, classe social o origen) i els canvis socioeconòmics sobre els itineraris vitals de les dones. La violència de gènere és el principal desencadenant de l’exclusió residencial entre les participants de l’estudi, durant la joventut i l’edat adulta. I la violència masclista segueix sent central en moltes de les seves trajectòries.

Durant la presentació de la recerca, el sociòleg Jordi Caïs, coautor, ha exposat que és habitual una fugida d’un entorn familiar d’abusos i maltractaments juntament amb un context de pobresa estructural, dificultats per incorporar-se al mercat laboral o feina molt precària, quan n’hi ha. “No hi ha equilibri entre la feina i els nens, i al final sempre et quedes sense feina”, exemplifica la Lamiae. Altres desencadenants destacats del sensellasime entre les dones són els processos migratoris, la manca d’entorn o la pèrdua o ruptura de les relacions familiars o de parella.

Polítiques i serveis amb perspectiva de gènere

L’Eloísa ha trobat “seguretat i tranquil·litat” al projecte d’acompanyament a dones sense llar on participa actualment. Als diferents recursos i serveis on ha estat atesa hi ha generat vincles positius, amb professionals i companyes, però també hi identifica deficiències, com les llistes d’espera de més de quatre mesos per entrar en un alberg o la manca d’intimitat i seguretat respecte els seus companys homes. “El que necessitem és molt suport psicològic i un lloc segur on dormir”, reivindica durant la jornada.

L’estudi presentat per la UB també alerta de l’androcentrisme a les polítiques socials i els serveis i recursos per a persones sense llar. Amb el suport de les entitats, planteja les següents propostes:

  1. Incorporar la perspectiva de gènere al disseny de les polítiques públiques.
  2. Incrementar la intervenció del sector públic en les polítiques d’inclusió social específiques per a les dones.
  3. Implementar polítiques públiques d’habitatge.
  4. Desplegar una atenció integral que incorpori els diversos itineraris que presenten les dones sense llar.
  5. Implementar actuacions interinstitucionals i articular xarxes col·laboratives entre tots els agents implicats.
  6. Dissenyar accions transversals contra la violència de gènere.
  7. Articular programes específics que atenguin les situacions de salut mental de les dones sense llar.
  8. Incrementar les actuacions grupals i comunitàries en l’atenció.
  9. Adaptar els serveis i programes a les necessitats específiques que presenten les dones en situació de sense llar.
  10. Implementar recerques conjuntes entre l’espai acadèmic i el professional.

Més informació:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *