Veïnes que recullen una placa caiguda i la tornen a posar. Equips de carrer que troben la placa de record amb el nom d’una persona que van visitar sense descans quan vivia al ras i que s’aturen a retre homenatge. Persones que han viscut al carrer, que han perdut amics i amigues que també vivien a la intempèrie i els hi dediquen unes paraules. Aquests dies hem sortit a recordar les persones sense llar que ens han deixat en dues accions públiques que s’han construït amb petits gestos ciutadans i que us volem explicar.
Recórrer els carrers de Barcelona per visitar les persones que viuen al ras, oferir una dutxa o un espai per descansar durant el dia, acompanyar al metge una persona que comença a viure en un pis… En el nostre dia a dia, acompanyem en la vida, però sovint també acompanyem en la mort. Ens passa diàriament a Arrels i a altres entitats i serveis que a Barcelona afrontem el sensellarisme.
Per fer-ho visible, acomiadar-nos de les persones que ens deixen i reivindicar el dret al record, des de fa vuit anys organitzem un acte públic que compartim amb la ciutadania. En els darrers dos anys, hem sortit també per tots els districtes de la ciutat i hem posat més de 450 plaques amb més de 450 noms i històries diferents de les persones sense llar que ens han deixat. Són dues accions plenes de sensibilitat i que provoquen gestos emocionants en molts veïns i veïnes de la ciutat, estudiants i persones diferents.
“No recordo ben bé la seva cara, però recordo que en aquest racó sempre hi havia una senyora amb les seves coses. És curiós que abans quasi no les veia i ara m’hagués acostat a aquesta senyora”, diu l’Emma sobre l’Alicia, una dona que vivia pels carrers de l’Eixample i que va morir amb 61 anys. Amb altres veïnes organitzades a l’entitat Esquerra de l’Eixample Acull, l’Emma ha sortit a col·locar algunes plaques de record pel seu barri. “Que no quedin amagats, és el que intentem”, afegeixen.
L’any passat, una veïna de Les Corts ens va contactar preocupada: la placa que havíem posat a la plaça Comas per recordar la Mariona havia caigut a causa del mal temps. Quan va morir, la Mariona tenia 31 anys; des de feia uns mesos, dormia en una pensió, però va passar molt temps a la intempèrie, acompanyada de la seva amiga Arantxa i de desenes de llibres. Sentia el rebuig d’alguns veïns, però també el suport de molts altres. Aquest any, de fet, les veïnes ens han contactat de nou i ens han acompanyat per posar la placa de record de la Mariona i altres persones sense llar del barri.
“Pensava que posar una placa no importava, doncs sí que importa!”
Si en pocs dies hem pogut posar més de 450 plaques de record per tot Barcelona ha estat gràcies als 375 alumnes de nou centres educatius que s’han implicat en l’acció. A més de cridar #ningúsenserecord, la majoria d’aquests joves han obert la mirada i això, per a nosaltres, és el més important.
L’Imad va morir al carrer, precisament quan tothom estava a casa confinat a causa de la pandèmia per la covid. L’apassionava el futbol i només tenia 22 anys quan va morir víctima de violència. “Amb aquesta placa, el recordarem i el farem visible”, explicava la professora Laura Muñoz a una desena d’estudiants de primer de batxillerat de l’escola López Vicuña. “Impacta molt saber que gent molt jove hagi mort al carrer totalment sola”, reflexionava la Carlota, una de les alumnes. “Ens pensem que la gent del carrer és perillosa, els evitem, no els donem conversa i realment no entenem la situació que viuen”, argumenten la Sara i la Isabel, alumnes d’integració social del centre d’estudis Ceir-Arco.
Alguns centres educatius, com l’escola Guinardó, han volgut anar més enllà en la reivindicació i han posat algunes de les plaques de record a espais amb elements d’arquitectura hostil, que dificulten el dia a dia de les persones sense llar. Altres centres, com el López Vicuña, han decorat les plaques de record per fer-les més visibles i tendres. “A una alumna la sorprenia que hi havia gent que s’havia aturat a llegir la placa. Pensava que no importava, doncs sí que importa! Fent visibles aquestes persones podem canviar la visió del món”, comenta una de les professores.
Recordar a qui ha viscut amb tu al carrer
Recordar les persones sense llar que ens han deixat és fer-les visibles, però per a altres persones que viuen i han viscut al carrer significa molt més. Són companys i companyes, amics i amigues, parelles amb les quals havien viscut a la intempèrie, s’havien ajudat i acompanyat.
És el cas de l’Antonio. Era molt amic de la Josefina, que ens va deixar el 2021 a causa d’una malaltia. Feia vint anys que l’Antonio no pujava al metro, però fa uns dies es va atrevir per arribar al Passeig de Gràcia i penjar allà la placa que recorda la Josefina.
L’Aniano s’ha acostat aquests dies al taller La Troballa d’Arrels i, amb altres companys i companyes, ha recordat el José, amb qui va compartir pis molts anys. “Era molt bona persona”, deia emocionat. “Penjar aquestes plaques significa molt, és una cosa que no es pot oblidar mai. Jo cada dia em recordo del Tete, vinc al taller i penso ‘falta el Tete’”, comparteix el Jaume.
“Jo era molt amic del Martí. Últimament, anava molts dies a casa seva i li feia la compra. Però, un matí, em van dir que l’havien portat a urgències. El vaig anar a veure i el vaig trobar molt estrany… Una setmana després, va morir, i ara el trobo a faltar”, ens llegia el Jesús durant l’acte de record que la setmana passada vam organitzar davant de la Catedral.
En aquest últim acte de record, hem llegit els noms de 66 persones sense llar que, durant els darrers dotze mesos, ens han deixat a la ciutat. Companys i companyes de vida al carrer, persones treballadores i voluntàries a moltes entitats, veïnes i fins i tot turistes de pas ens hem aturat durant una estona per recordar-les. Uns metres més enllà, a tocar de les muralles i al costat del mercat, pengen dues plaques que recorden el Rostislav i el José. Volem pensar que el sentiment de record que omplia la plaça de la Catedral també els va arribar.