Entre el 2015 i el 2025, 682 persones que vivien o havien viscut al carrer van morir a la ciutat de Barcelona. D’aquestes, 204 vivien al carrer en el moment de morir i ens van deixar als quaranta-nou anys de mitjana, trenta-quatre anys abans que el conjunt de la població barcelonina. Són dades de l’informe Viure al carrer mata. Persones en situació de carrer mortes a Barcelona 2015-2025, que publiquem en el marc dels 10 anys de celebració dels actes de record a les persones que acompanyem.
Les dades mostren amb contundència que morir mentre es viu al carrer és l’expressió extrema de la desigualtat, la pobresa, l’exclusió social i el sensellarisme. Durant aquest període, les entitats i serveis d’atenció a les persones sense llar vam detectar 204 persones que van morir mentre vivien al carrer a Barcelona. La seva edat mitjana de defunció era de només quaranta-nou anys, uns trenta-quatre anys inferior a la registrada entre el conjunt de la població de la ciutat. Gairebé dues de cada tres persones han mort abans dels cinquanta-cinc anys.
Entre les dones, la mitjana era de quaranta-cinc anys, cinc anys menys que entre els homes (cinquanta anys). Aquest és un fet molt alarmant: si fem una comparació descriptiva (assumint que són dues poblacions molt diferents), a Barcelona, l’any 2025, l’edat mitjana de defunció va ser de 79,9 anys en els homes i de 85,8 anys en les dones. És a dir, una mitjana global de 83 anys, una diferència d’uns trenta anys en els homes i de quaranta anys en les dones.
Viure i morir al carrer
El carrer no és només la situació residencial d’aquestes persones: en molts casos és també el lloc on acaba la seva vida. El 60 % de les persones que vivien al carrer també van morir al ras.
La mort al carrer és gairebé vint vegades més freqüent entre les persones que viuen al ras que entre les que ja disposaven d’un allotjament. Aquest resultat evidencia fins a quin punt no disposar d’un espai residencial deixa la persona exposada fins i tot en els moments de més deteriorament. Al mateix temps, que un 35 % morís en hospitals o centres sociosanitaris mostra que viure al carrer no equival necessàriament a estar completament desvinculat del sistema sanitari. El problema és també la fragmentació entre l’atenció sanitària, l’atenció social i l’accés a una alternativa residencial després d’un ingrés o davant d’un deteriorament greu de la salut.
Causes de les defuncions
Les causes de mort reforcen aquesta lectura. Les causes mèdiques representen el 43 % de les defuncions de persones que vivien al carrer, però tenen també un pes molt important la violència, les sobredosis i el suïcidi. Aquestes tres causes (agrupades en aquest informe com a causes externes) representen conjuntament el 27 % de les defuncions de persones que vivien al carrer. Entre les dones destaca especialment el pes de la sobredosi, mentre que entre les persones joves les causes externes concentren una part molt important de les morts conegudes.
“La mortalitat de les persones que viuen al carrer no respon únicament al deteriorament de la salut, sinó també a les condicions d’exposició, violència i risc que comporta la vida en l’espai públic, que ens són moltes”, diu la Beatriz Fernández, directora d’Arrels.
Viure al carrer o viure allotjat: diferències en la mortalitat
La comparació entre les persones que havien accedit a algun tipus d’allotjament i les que vivien al carrer en el moment de la seva mort és especialment reveladora. L’edat mitjana de defunció de les primeres és de seixanta-dos anys, tretze anys superior a la de les persones que continuaven al carrer. Tres quartes parts d’elles va morir per causes mèdiques i només un 3 % en l’espai públic. El 94 % va morir en hospitals o centres sociosanitaris, recursos residencials o habitatges.
Aquestes dades demostren a quins riscos estan exposades les persones que viuen al carrer i en quina situació viuen i moren. De fet, la situació residencial de la persona presenta una associació molt forta amb el lloc de la seva mort i també té a veure amb la causa de defunció. Les persones que viuen al carrer tenen més possibilitats de morir al carrer i també de morir per causes que no tenen relació amb el seu estat físic, sinó que són externes.
“L’allotjament no esborra automàticament els efectes acumulats d’anys de sensellarisme, però pot permetre recuperar la salut, estabilitat i vincles. També ajuda a reduir exposicions que es poden evitar i afrontar el deteriorament i el final de la vida en espais amb més opcions de cura, d’intimitat i acompanyament. Garantir que ningú hagi de viure al carrer és, també, una política de salut i de protecció de la vida i la dignitat”, explica la Beatriz Fernández.
Propostes per combatre la mortalitat en les persones sense llar
Per combatre l’alta mortalitat de les persones que viuen al carrer, cal actuar sobre les condicions que augmenten l’exposició al risc, millorar la capacitat dels serveis per prevenir morts i disposar de sistemes que permetin aprendre de cada defunció.
- Reduir el temps de vida al carrer ampliant els recursos residencials. Cal ampliar l’oferta d’habitatge i de recursos residencials estables i adaptats a les necessitats de les persones.
- Incorporar la prevenció de la mortalitat a les polítiques de sensellarisme. Cal incorporar indicadors de mortalitat i establir estratègies de prevenció dirigides especialment a les persones amb més exposició a violència, sobredosi, problemes de salut o llargs períodes de vida al carrer.
- Millorar la coordinació entre serveis sanitaris, socials i de sensellarisme. És necessari reforçar la coordinació entre serveis, especialment en moments crítics com una alta hospitalària, una crisi de salut mental, una sobredosi, una pèrdua d’allotjament o un empitjorament de l’estat de salut. També cal reforçar les polítiques de reducció de danys i la prevenció de sobredosis.
- Crear un registre de defuncions estable. Cal desenvolupar un sistema que permeti saber quantes persones sense llar moren, a quina edat, per quines causes i en quina situació residencial. Cal avançar cap a definicions comunes, metodologies estandarditzades i una millor coordinació entre fonts sanitàries, socials, forenses i d’entitats.
- Revisar les morts per identificar fallades i prevenir-ne de futures. S’ha de crear un sistema estable de revisió de la mortalitat associada al sensellarisme, un espai amb representats de salut pública, hospitals, serveis socials, serveis de sensellarisme i entitats socials.
- Garantir protocols i preservar la memòria. Cal disposar de protocols clars sobre com s’informa les persones properes quan mor una persona sense llar, com es gestionen les pertinences, s’acompanya el dol i es comparteixen els aprenentatges entre serveis. Cal tenir cura dels supervivents de la mort i mantenir espais de memòria i homenatge.
Més informació:
- Llegeix l’informe Viure al carrer mata.
- Coneix les accions pels 10 anys dels actes de record a les persones que ens han deixat.
- Informa’t sobre la salut de les persones que viuen al carrer.