Començar a viure en un pis i sentir-se acompanyat, el primer pas per recuperar-se de la vida al carrer


L’Alfonso, el Camilo, l’Ernest, la Lidia, el Tomasz, el Youssef… són algunes de les 20 persones que coneixem i que, durant aquest 2020, han començat a viure en un pis. Tenir un allotjament els està permetent recuperar-se de la vida al carrer i els ha tornat intimitat i protecció. No hi ha dubte: l’habitatge és el primer pas per deixar de viure al carrer. Hi ha, però, un altre condicionant: sentir-se acompanyat.

Ara fa gairebé un any que el Youssef va començar a viure en un pis. Ha viscut deu anys al carrer o, com ell l’anomena, “el maleït carrer”. La seva salut va començar a empitjorar, va necessitar ser hospitalitzat i, des d’aleshores, s’acompanya d’una màquina per respirar. Els mesos de confinament a causa de la covid-19 els va passar al pis. “Passava hores mirant la televisió o xerrant amb el company de pis. Em va permetre descansar després de tants anys vivint al carrer”, explica.

L’Alfonso, en canvi, va passar tot el confinament al carrer perquè no tenia una llar on resguardar-se. Ha viscut quatre anys al carrer i el 16 de juliol del 2020 va entrar a viure en un pis amb els seus dos gossos, Tor i Ulises. “Hi ha dates que no es poden oblidar i aquesta és una d’elles”, diu. Des que va començar a viure en el pis, la seva vida és més “ordenada i tranquil·la”.

Deixar de viure al carrer i accedir a un allotjament significa recuperar molts drets perduts i elements tan bàsics com la salut, la intimitat, la sensació de protecció, poder-te dutxar, menjar calent… “A mi m’agrada cuinar i ara ho puc fer perquè tinc cuina i nevera. També puc rentar-me la roba quan ho necessito. Semblen coses molt bàsiques però tot això t’ho dona viure en un pis”, comenta l’Alfonso.

Durant aquest any 2020, des d’Arrels hem garantit l’allotjament a 235 persones. La majoria viuen en pisos individuals però també hi ha persones que s’allotgen a pisos compartits, una quarantena de persones amb un estat de salut fràgil resideixen a la llar Pere Barnés i una desena més de persones dormen al Pis Zero. En total, 20 persones han començat a viure en pisos durant aquest 2020.

Segons Ester Sánchez, responsable de l’equip de Suport a la Persona, el fet d’accedir a un pis “possibilita una nova vida, dona descans i sensació d’alliberament perquè la persona no ha d’estar tot el dia intentant sobreviure”. “Sense l’habitatge no es pot començar a reconstruir res, és l’element inicial que et dona les parets però no és l’únic. Perquè si has viscut al carrer necessites tornar a col·locar moltes coses, necessites sentir-te acompanyada.”

 

Acompanyar al carrer i al pis

Si hi ha una paraula que defineix la tasca que fem a Arrels és la paraula acompanyar, és a dir, estar al costat de la persona i oferir suport en allò que necessita. L’acompanyament és l’eix transversal de tot allò que fem: quan visitem les persones que viuen al carrer per saber com estan i també quan la persona deixa de viure al ras i entra a viure en una llar.

Reconnectar amb la xarxa de salut orgànica i mental, aconseguir el DNI o el NIE, tramitar un ajut econòmic quan la persona no té ingressos o obrir un compte bancari són alguns dels tràmits en els quals les persones a les quals garantim l’allotjament demanen suport. Acompanyar, però, significa alguna cosa més com entendre que començar a viure en un pis pot provocar pors per la nova situació, que cal anar descobrint a poc a poc els recursos que ofereix el barri o que la soledat gairebé sempre està present.

El cas del Camilo és un exemple. “Quan em van dir que podia anar a viure a un pis per a mi sol vaig acceptar però gairebé mai estava al pis perquè, després de tants anys al carrer, sentia claustrofòbia i havia perdut molts hàbits”, explica.

Quan el Camilo va començar a viure al pis va patir un accident de cotxe que el va portar a l’hospital i que, durant un temps, li va restar mobilitat per viure sol. Des d’Arrels, li vam donar suport perquè pogués passar les nits a cobert, de manera temporal però en un espai segur com el Pis Zero. “Això em va ajudar a sobreviure, a no haver de passar tot el dia al carrer amb les crosses”, recorda.  Ara ja fa mesos que viu al seu pis i comenta: “Ha millorat la meva salut i m’ha permès guanyar intimitat però hi ha altres problemes que no soluciona tenir un sostre, com la necessitat de tenir ingressos”.

L’Ester Sánchez, de l’equip de Suport a la Persona d’Arrels, coincideix amb la reflexió del Camilo. “Tenir una casa no ho soluciona tot de manera automàtica perquè es tracta d’un procés molt llarg. Hi ha soledat i un canvi de rutina gran; moltes persones no tenen ingressos i necessiten dependre de serveis assistencials per coses bàsiques com menjar; apareixen malestars i sentiments de buidor.” Accedir a un habitatge comporta noves responsabilitats perquè també significa respectar el bon veïnatge i, en el cas de les persones amb ingressos, responsabilitzar-se d’una part del lloguer.

“El fet de començar a viure en un pis possibilita tot un procés. Hi ha persones que necessiten intentar viure en un pis dues, tres i fins a quatre vegades. El més important és que les seguim acompanyant i que les persones sentin que no estan soles”, afirma Ester Sánchez.

 

“A les persones se les ha de saber cuidar”

Quan el Camilo vivia al carrer va compartir moltes nits en un caixer amb un amic i, gairebé cada matinada, els despertaven i els feien fora. A l’Alfonso, molts caps de setmana li robaven part de les seves pertinences mentre passava la nit al ras. “A les persones que viuen al carrer se les ha de saber cuidar”, diu l’Alfonso des de la distància. I afegeix: “Els governs haurien de posar en pràctica les solucions que diuen que tenen. Als veïns i veïnes que es preocupen per les persones que viuen al carrer els hi diria que parlin amb elles i que preguntin què necessiten. Cal més empatia”.

A Arrels intentem tenir-ne cura mitjançant l’acompanyament que fem des dels equips professionals i de voluntariat. “Hi ha persones que comencen a viure en un pis i que no parlen amb ningú en tota la setmana fins que les anem a veure. Altres persones comencen a conèixer el barri i l’entorn on viuen acompanyades de voluntaris i voluntàries”, relata Ester Sánchez.

S’ha d’anar, però, més enllà i buscar alternatives que facin possible que ningú hagi de viure al carrer. Actualment, a Barcelona més de 1.200 persones viuen al ras; a tot Catalunya, les últimes dades públiques de les quals disposem –de l’any 2017- parlen de 2.347 persones vivint a la intempèrie.

Des d’Arrels, proposem enfortir els equips de carrer i crear-ne de nous a municipis on no existeixen per acompanyar les persones que viuen al ras i saber què necessiten; també habilitar espais petits a cada barri per acollir des de la proximitat; i atendre des de cada municipi, garantint drets bàsics com el padró. A mig i llarg termini, cal apostar pel dret a l’habitatge com a punt de partida, més enllà de serveis socials, i establir més mecanismes de prevenció perquè ningú perdi casa seva.

Tot això per garantir que tothom tingui una llar i, sempre, acompanyant.

 

Més informació:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *