On puc anar a dutxar-me? I guardar les meves coses? Cada dia s’adrecen a Arrels persones que fa poc que viuen al carrer i que no saben com cobrir necessitats bàsiques. Per orientar-les, fa set anys que editem Sobreviure al carrer a Barcelona, una guia pràctica que també ens permet fer una fotografia dels recursos públics i privats als quals qualsevol persona que viu al carrer a la ciutat pot accedir directament. Enguany, detectem que l’accés a aquests serveis es complica, especialment per descansar durant el dia.
Ara fa set anys que des d’Arrels editem la guia Sobreviure al carrer a Barcelona. La utilitzem per orientar les persones que s’apropen al nostre centre obert o que ens contacten d’altres maneres perquè viuen al ras i no saben quins són els recursos d’ajut bàsics on apropar-se i preguntar si es poden dutxar, guardar les seves pertinences o simplement descansar.
Enguany, a la guia hem recollit informació útil de 40 recursos públics i privats de la ciutat que ofereixen un total de 76 serveis bàsics, com descansar durant el dia, alimentar-se, dutxar-se o poder rentar la roba i guardar la bossa i la documentació. El punt de partida és no generar falses expectatives a la persona i orientar-la a llocs on pot anar directament, sense necessitat de tenir un treballador/a social de referència que faci una derivació.
“No tots els serveis són oberts a tothom, n’hi ha que són amb derivació externa i d’altres impliquen una derivació des del mateix servei. I això passa bàsicament perquè no poden assumir el nombre de necessitats, perquè el nombre de persones que viuen al carrer a Barcelona i que necessiten accedir a aquests serveis ha augmentat”, valora el Giorgio Ossola, qui forma part de l’equip de carrer d’Arrels.
L’any passat, vam orientar un total de 1.101 persones que vivien al carrer i que no sabien on demanar ajuda; la majoria d’aquestes persones (744) van venir directament al nostre centre obert i la resta (357 persones) ens van contactar d’altres maneres.
També l’any passat, vam sortir al carrer a enquestar les persones que viuen a la intempèrie a la ciutat i algunes de les preguntes que vam fer es referien directament a la facilitat o no per accedir a serveis bàsics. En total, el 26 % de les persones ens va explicar que no poden cobrir les necessitats més bàsiques. Si ens fixem en serveis concrets, el 58 % afirmava que trobar un lloc cobert on descansar durant el dia és difícil o molt difícil i el 49 % i el 41 % de les persones tenia dificultat per accedir a un servei de rober i a serveis higiènics, respectivament. Més de la meitat de les persones, a més, comentaven que és difícil o molt difícil desar les seves pertinences o la documentació en llocs segurs i durant un temps.
A la guia Sobreviure al carrer a Barcelona que acabem d’actualitzar es detecten aquestes necessitats i com l’accés als serveis bàsics per a les persones que viuen al carrer són cada vegada de més difícil accés, quan la persona no té el suport d’un treballador/a social. El cas dels espais on les persones poder anar directament a descansar durant el dia és el més destacat. Respecte a l’any 2024, el nombre de serveis s’ha mantingut, però s’han afegit requisits: hi ha serveis als quals no es pot anar a descansar si la persona no està fent d’ús d’altres serveis, com dutxar-se, i hi ha serveis que han reduït les hores d’obertura. Això succeeix en els recursos municipals.
Menys recursos d’accés directe i més gent vivint al carrer
L’Alexandre té 51 anys i en porta cinc vivint al carrer. És una persona que atenem cada dia a Arrels i que coneix de primera mà els recursos i serveis de la ciutat. “Des que estic en situació de carrer, crec que cada any anem a pitjor. Perquè en aquests últims dos anys està tot col·lapsat. És difícil (accedir als recursos)”, explica. “Però per sort vinc a Arrels cada matí, tinc la meva consigna, faig servir la rentadora i puc descansar, perquè a la nit no descanso bé. També em dutxo aquí”, diu.
La percepció de l’Alexandre no va desencaminada. A Barcelona, unes 2.000 persones viuen al carrer. Entre els serveis municipals i les entitats socials garantim 2.800 places residencials, totes elles ocupades per altres persones sense llar que sinó també viurien al ras.
L’any 2019, quan vam editar la primera guia, una persona que vivia al carrer podia anar directament a qualsevol dels tres centres de primera acollida municipals i demanar plaça per dormir allà, però aquest tipus d’accés va canviar i actualment només és possible si la persona té un treballador/a social de l’Ajuntament que pugui fer la derivació.
La guia també evidencia que els serveis de dutxa i bugaderia són insuficients i que continua sense existir un servei de consigna pública de llarga durada on les persones puguin guardar les seves pertinences sense patir per robatoris o pèrdues.
Els serveis d’accés directe que ofereixen dutxa han passat de ser disset l’any 2024 a quinze el 2026. A més, el 2024 hi havia set serveis on oferien perruqueria i ara només en queda un. Pel que fa als espais on guardar les pertinences i la documentació, es poden guardar els documents a set serveis de la ciutat, però guardar les pertinences durant un temps és més complicat. La consigna d’Arrels és la més gran dels tres serveis de consigna que oferim tres entitats socials a la ciutat; actualment guardem les bosses i maletes de 233 persones.
Pel que fa a l’alimentació, tretze centres ofereixen esmorzar, els mateixos que en 2024. Però els serveis que ofereixen dinar han passat de dotze a sis.
“La situació de viure al carrer és molt complicada de sostenir. Si a més li sumem els esforços que han de fer les persones per anar d’un recurs a un altre, ajustar-se als seus requisits i gestionar les seves necessitats en relació amb el que ofereixen, el resultat és que la situació es complica encara més. Necessitem més recursos bàsics als quals les persones puguin accedir directament, que s’adaptin més a la seva situació i que permetin generar vincles”, explica la Beatriz Fernández, directora d’Arrels.
Propostes perquè tothom que viu al carrer tingui accés a serveis bàsics
En contrapartida, l’actualització de la guia Sobreviure al carrer a Barcelona ens ha permès detectar alguns aspectes positius. En l’actualitat, hi ha força entitats i serveis públics amb una mirada més desenvolupada en qüestions com agressions, discriminació i violència de gènere. També hi ha força serveis que ofereixen orientació en tràmits, com accedir al padró o cerca de feina, i també recursos que orientació social, administrativa i jurídica, entre d’altres.
En aquest context, des d’Arrels proposem:
1.Més habitatge públic per a persones que viuen al carrer. L’habitatge públic no supera el 2 % del total de l’habitatge a Barcelona i les persones sense llar tenen dificultats per accedir-hi. Calen més promocions específiques i promoure la col·laboració entre l’administració i les entitats socials per ampliar el nombre d’habitatges que segueixen el model Housing First.
2. Més espais de baixa exigència. Actualment, aconseguir una plaça per dormir en un centres d’acollida municipal és complicat perquè la persona necessita prèviament tenir atenció de serveis socials. El procés, a més, pot trigar entre 6 i 8 mesos. Proposem obrir espais petits d’acollida nocturns a cada barri perquè les persones trobin un lloc segur on passar la nit i puguin entrar amb les seves pertinences.
3. Serveis bàsics per a totes les persones que viuen al carrer. És imprescindible que hi hagin més consignes de llarga durada perquè les persones que viuen al carrer no hagin de moure els seus embalums constantment. També és molt important que hi hagi una xarxa de lavabos i serveis d’higiene com dutxes. És, de fet, una de les qüestions que recull la proposta de llei de sensellarisme que s’està tramitant al Parlament de Catalunya: mentre les persones que viuen al carrer no disposin d’un espai residencial digne, els municipis de més de 1.000 habitants haurien de garantir servei de consigna per guardar les pertinences personals, així com l’accés a un servei de bugaderia i una alimentació digna. En aquest context, els municipis de més de 10.000 habitants haurien de garantir serveis de dutxa.
“La problemàtica del sensellarisme és cada vegada més greu; cada vegada n’hi ha més persones en aquesta situació, però la responsabilitat no pot caure en elles. S’han de destinar més recursos i fer-ho de manera estratègica”, explica Beatriz Fernández.
Més informació: