El fred, la pluja i la calor; la inseguretat i les violències constants; la manca de descans; la dificultat per accedir a serveis bàsics i per sobreviure; i la solitud, entre d’altres, impacten profundament en la salut orgànica i emocional de les persones. A Arrels ho veiem cada dia: les persones que viuen al carrer i que acompanyem envelleixen abans d’hora i arriben al final de la seva vida amb un deteriorament accelerat. Per això aquest mes d’octubre, com cada any, ens dediquem a recordar les persones que hem acompanyat i han mort.
A la ciutat de Barcelona, actualment gairebé 2.000 persones dormen al carrer. El seu dia a dia a la intempèrie implica molt més que no tenir un sostre: significa haver perdut recursos, confiança, seguretat, vincles, salut i drets. És una situació de sobreesforç permanent que impacta en la persona i en el seu estat de salut. Quan vius al carrer és difícil dormir i descansar bé, cal estar sempre alerta, t’has de desplaçar constantment per dutxar-te i accedir a recursos bàsics, estàs més exposat a la violència i visites menys el metge.
A Arrels ho sabem perquè, des de fa quatre dècades, acompanyem persones sense llar i sortim pels carrers de la ciutat a visitar-les. I també perquè, des de fa uns anys, les mateixes persones ens expliquen la seva situació i necessitats a través d’enquestes.
De mitjana, les persones que viuen al carrer a Barcelona tenen 43 anys i fa 4 anys i 5 mesos que viuen al ras. Més de la meitat troben dificultats per descansar durant el dia i no poden alimentar-se calent; més del 80% han patit violència física i/o verbal; i moltes no tenen cobertura sanitària més enllà dels serveis d’urgència. Quatre de cada deu persones que viuen al carrer valoren negativament el seu estat de salut, mentre que en el conjunt de la població de la ciutat, aquest percentatge no supera el 20%.
Com més temps es viu al carrer, més es deteriora la salut i més s’acceleren els processos d’envelliment. De fet, les persones que viuen al ras a Barcelona viuen, de mitjana, 58 anys; això és 25 anys menys que la resta de veïns i veïnes de la ciutat.
Quan parlem de mort i sensellarisme no parlem només dels darrers dies de vida. Parlem de trajectòries marcades per l’exclusió, la pèrdua de drets i un desgast sostingut que sovint accelera els processos de fragilitat. Les persones que acompanyem des d’Arrels veuen com els apareixen abans els signes físics, cognitius i emocionals de la vellesa. Moltes conviuen amb malalties cròniques, problemes de salut mental, consums actius de tòxics i deterioraments cognitius que moltes vegades s’agreugen per les dificultats d’accés i continuïtat en l’atenció al sistema sanitari.
Acompanyament des de l’inici i fins al final
A Arrels construïm vincles amb les persones que viuen al carrer i les acompanyem des que les coneixem i fins que ens deixen. El nostre model d’atenció implica acompanyar amb una mirada integral, respectant els ritmes i les decisions de cada persona, sense imposicions i afavorint que decideixi per ella mateixa fins al final.
Treballem des de la reducció de danys, posant la persona en el centre quan acompanyem en situacions de salut fràgil i oferint suport en situacions quotidianes perquè la persona pugui sostenir un cert grau d’autonomia. Això ho fem de moltes maneres: per exemple, promovent i acompanyant el vincle entre la persona i el sistema de salut, ajudant en el dia a dia en accions com dutxar-se o recordant la medicació, respectant les decisions de les persones en els processos mèdics i de recuperació, visitant-les quan estan hospitalitzades o acompanyant les que passen a viure en una residència de gent gran.
Amb les persones que acompanyem directament al carrer això és més complicat. En canvi, quan podem garantir un allotjament, aquest acompanyament en la salut i el final de vida ofereix més possibilitats.
Disposar d’un espai o una llar estable facilita el descans, l’accés continuat a l’assistència mèdica i el vincle amb els equips professionals. També ens permet abordar amb més calma aspectes que sovint queden invisibilitzats quan la persona viu al carrer: parlar sobre què voldria que passés si la seva salut es deteriora, si voldria acomiadar-se o contactar amb algú, o què li agradaria fer amb les seves pertinences.
Són converses delicades, íntimes i profundes que formen part de l’acompanyament i que mostren una manera de cuidar des del respecte i el dret a decidir sobre la pròpia vida fins al final.
Dret al record per compartir el dol, visibilitzar i sensibilitzar
Les morts de les persones sense llar que acompanyem des d’Arrels sovint són inesperades. Algunes persones ens deixen després de processos de deteriorament en els quals podem estar presents i acompanyar. Però altres marxen de manera sobtada, per malalties no detectades a temps, per situacions de violència o a causa del desgast acumulat de què suposa haver de sobreviure al carrer.
No ens cansem de dir que haver de viure al carrer no és una cosa normal; i morir al carrer encara menys. Quan això passa, el nostre sentiment d’impotència i d’injustícia és molt gran. I encara més quan es categoritza la defunció com a mort natural. Perquè és difícil parlar de mort natural quan una persona ha passat anys vivint al carrer, en condicions extremes, sense drets bàsics i exposada a la violència i la intempèrie.
Els equips professionals i de voluntariat d’Arrels intentem que l’acompanyament al final de la vida no se centri només en la mort, sinó en la manera com la persona ha pogut viure aquesta última etapa. Que malgrat la fragilitat de la situació, hagi tingut espais de seguretat, algú al seu costat, i que hàgim pogut reconèixer els seus desitjos i els seus drets.
Per a nosaltres, acompanyar en la mort és mantenir fins al final el vincle que hem construït amb la persona. Això ho fem des d’un hospital o un centre de convalescència, des d’un habitatge o una residència, i també des del mateix carrer.
En aquest context, el 2009 va ser un any d’inflexió a Arrels en l’acompanyament en la mort a les persones que viuen al carrer a Barcelona. L’enterrament en soledat d’una persona a qui havíem acompanyat en vida ens va sacsejar i ens va portar a crear protocols interns perquè això no es tornés a repetir. Perquè tothom té dret a ser enterrat i acomiadat en companyia.
Amb el temps, i inspirats per altres iniciatives europees, vam veure que calia compartir socialment aquest dol i fer visible aquesta realitat. Per això, des del 2016, cada tardor organitzem un memorial públic, per recordar les persones sense llar que ens han deixat durant l’últim any i denunciar que haver de viure al carrer deteriora la salut i escurça els anys de vida.
Ho fem en una plaça cèntrica de la ciutat. Posem un parell de sabates per a cada persona que recordem, llegim el seu nom i cognoms; també hi ha música i roses blanques de record. És un espai comunitari i obert que acull altres persones sense llar, voluntariat i equips professionals d’Arrels, entitats socials de la ciutat i ciutadania. Homenatge, dol i denúncia al mateix temps.
Per què és tan important per a nosaltres? Perquè, normalment, no hi ha rituals de comiat per a les persones que han viscut al carrer. Els vincles amb la família i la xarxa que tenien s’han trencat i no existeixen espais on compartir el dol i la dignitat. Per això reivindiquem el dret al record com un dret vulnerat.
En els darrers deu anys, hem recordat públicament més de 600 persones que havien viscut sense llar a Barcelona i que ens han deixat. Morts que no hem pogut evitar, però que hem intentat que no caiguin en l’oblit i que ens interpel·lin com a societat.
Recordar les persones sense llar que ens han deixat és preguntar-nos com volem cuidar-nos com a societat i què significa que una persona envelleixi i mori a causa de la vida al carrer.
Ningú hauria de morir sense llar i sense acompanyament. Tampoc sense record.