Viure al carrer implica una exposició continuada a situacions de violència, pèrdua, intimidació i discriminació. La victimització forma part de manera gairebé indefectible de les trajectòries de les persones que viuen al carrer a Barcelona. L’any 2025, el 83,3 % de les persones entrevistades va afirmar haver patit algun delicte, agressió o discriminació des que viu al carrer. Aquesta dada es desprèn de l’Informe Victimització i aporofòbia envers les persones que viuen al carrer a Barcelona.
No tota victimització és necessàriament aporòfoba. Hi ha una diferència entre ambdós conceptes: el primer té a veure amb l’exposició que comporta viure al carrer i amb la vulnerabilitat que s’hi associa; en el segon, hi ha una motivació relacionada amb el rebuig o menyspreu envers la pobresa. Aquesta distinció és fonamental per evitar identificar automàticament qualsevol robatori o agressió com a aporòfoba i, alhora, permet donar valor analític a indicadors, com la verbalització explícita del motiu, els insults relacionats amb el sensellarisme o la percepció de la víctima. És a dir: no és el mateix victimització que aporofòbia.
Segons l’informe Victimització i aporofòbia envers les persones que viuen al carrer a Barcelona, basat en les respostes de l’Enquesta a persones que viuen al carrer dels anys 2023 i 2025 (amb 685 persones enquestades l’any 2023 i 670 l’any 2025), els robatoris de diners, pertinences o documentació constitueixen el tipus de delicte més freqüent que pateixen les persones que viuen al carrer (80 %). Però, les experiències relatades van molt més enllà de la pèrdua material. Sis de cada deu persones (61,6 %), declaren haver patit insults, humiliacions o amenaces i gairebé la meitat (48,4 %), agressions físiques. A més, aproximadament una tercera part de les persones enquestades ha patit discriminacions o agressions en l’espai públic o ha vist restringit l’accés a establiments. Aquestes dades mostren que l’impacte de la victimització afecta tant la seguretat física com la dignitat, la mobilitat i l’exercici quotidià de drets.
Davant d’aquest 24,7 % de persones que identifiquen una motivació aporòfoba en les agressions patides, en el període 2018-2022 (Ministerio de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones, 2023) “l’aporofòbia continua representant una proporció molt petita de les motivacions identificades en les resolucions judicials analitzades: 0,6 %, davant del 22,7 % per orientació o identitat sexual, el 18,8 % per origen racial o ètnic i el 15,3 % per ideologia”.
Les dones que viuen al carrer pateixen més victimitzacions
La victimització afecta les persones de diverses maneres. Les dades mostren una dimensió de gènere molt marcada: les dones presenten percentatges més elevats en pràcticament totes les formes de victimització i, especialment, en agressions sexuals, coaccions, agressions físiques i discriminació en espais públics i privats. El 41,4 % de les dones declara haver patit agressions sexuals, davant del 4,6 % dels homes. Aquest resultat obliga a incorporar una perspectiva específica de gènere en les polítiques de prevenció, protecció i denúncia.
L’edat també modifica les formes de victimització. Les persones més joves continuen presentant nivells molt elevats de robatoris, mentre que les franges intermèdies concentren més agressions, coaccions i discriminacions. Entre les persones de més de 55 anys i més disminueixen les agressions físiques i altres formes de violència directa, però continuen sent molt freqüents els robatoris de diners, pertinences i documentació. Per tant, l’edat no determina una evolució lineal de la victimització, sinó que modifica el tipus de riscos als quals les persones estan exposades.
Agressions que no es denuncien
La infradenúncia constitueix una altra de les principals conclusions de l’estudi. Aproximadament dues de cada tres victimitzacions no arriben a denunciar-se i el principal motiu és la convicció que denunciar “no serveix de res”. Això mostra que el problema no és només la necessitat d’existència de canals formals de denúncia, sinó la confiança en la seva utilitat i en la resposta posterior de les institucions.
Les barreres per denunciar, a més, són diferents segons els grups: entre les dones destaca especialment la desconfiança en la policia i la justícia; entre les persones joves apareixen més dificultats per saber com denunciar; i entre les persones de més de 55 anys predomina clarament la percepció d’inutilitat de la denúncia.
La infradenúncia té una conseqüència important: la victimització aporòfoba real podria ser molt més gran que la que reflecteixen els registres policials i judicials. L’aporofòbia apareix de manera molt minoritària en les estadístiques oficials, però aquestes només recullen els fets que es denuncien. Per això, la baixa presència d’aquesta motivació en les estadístiques oficials no pot interpretar-se com una baixa prevalença del fenomen.
La infradenúncia no és només absència de denúncia; és també un indicador de la distància entre les persones que viuen al carrer i les institucions encarregades de protegir-les. Així doncs, la victimització es veu reforçada quan les persones assumeixen que denunciar no servirà de res o no confien en la policia i la justícia. Aquesta percepció pot suposar que les persones no es desplacin enlloc a denunciar i no avisin quan siguin agredides, alhora que pot reflectir experiències prèvies de desatenció, manca de resposta o tracte inadequat.
Què podem fer davant l’aporofòbia?
- Els resultats evidencien la necessitat de millorar els instruments de detecció. Els indicadors generals de delictes d’odi constitueixen una base útil, però molts estan construïts sobre patrons associats al racisme, l’antisemitisme, l’homofòbia o l’extremisme organitzat. L’aporofòbia contra persones que viuen al carrer sovint es manifesta d’una manera menys ideologitzada i més quotidiana: agressions gratuïtes mentre la persona dorm, insults vinculats a la pobresa, destrucció de pertinences, humiliacions o expulsions de l’espai. Això evidencia la necessitat de desenvolupar indicadors i orientacions específiques per facilitar-ne la detecció, el registre i la investigació.
- S’ha de reforçar la formació, l’especialització i l’aplicació efectiva de la resposta institucional. Més enllà de l’existència de normes que reconeixen l’aporofòbia, cal millorar-ne l’aplicació pràctica mitjançant formació especialitzada a cossos de seguretat, criteris homogenis de detecció i investigació, especialització dels professionals i una millor coordinació entre policia, fiscalia, serveis socials i entitats. L’objectiu és reduir la infradetecció i la invisibilitat jurídica d’aquestes agressions.
- És necessari millorar la recollida de dades i el coneixement sobre victimització i aporofòbia. Els registres policials, judicials, sanitaris i socials haurien d’incorporar de manera sistemàtica la situació de sensellarisme de la víctima i els indicis de motivació aporòfoba. També cal impulsar enquestes periòdiques de victimització i sistemes de seguiment que permetin conèixer millor la magnitud, els perfils i l’evolució del fenomen.
- Cal desenvolupar mesures específiques segons el gènere, l’edat i la situació de vulnerabilitat. Calen protocols específics per a dones que viuen al carrer, especialment davant agressions, coaccions i violències en espais públics i privats; canals i informació adaptada per a joves; i mesures de protecció reforçada per a persones grans o amb trajectòries llargues de carrer. També és necessari reforçar la protecció de pertinences i documentació mitjançant consignes segures i sistemes específics de custòdia.
- Convé prevenir l’aporofòbia i la victimització actuant sobre les causes. La sensibilització pública, especialment en centres educatius i entre joves, és clau per combatre els estereotips, la deshumanització i els discursos d’odi.
- La resposta a la victimització i l’aporofòbia no pot limitar-se a l’àmbit penal. La millor protecció davant la violència és reduir el temps d’exposició al carrer. Garantir habitatge digne i estable, prevenir les entrades en situació de carrer i evitar polítiques que desplacin, criminalitzin o invisibilitzin les persones sense oferir alternatives constitueixen també polítiques de prevenció de la victimització. La protecció jurídica i policial és imprescindible, però només pot ser una part d’una resposta més àmplia basada en drets.
Més informació:
- Pots llegir l’informe aquí.
- Entrevista a Eva Hobeich, responsable de l’equip jurídic d’Arrels, sobre Aporofòbia.
- Coneix el testimoni del José Luis sobre les agressions que pateixen les persones que viuen al carrer.
- Llegeix l’entrevista a l’Adela Cortina, que va idear el concepte d’aporofòbia.