“Quan acabes al carrer no trigues gaire a adonar-te que els recursos per a les persones sense llar a Barcelona tenen mancances”


Gemma Gassó i Bob Walker són educadors de l’equip de carrer d’Arrels. Recorren Barcelona visitant les persones que fa més temps que viuen al carrer i intenten guanyar-se la seva confiança, un pas bàsic per aconseguir millorar la seva situació i oferir-los on anar. Coneixen persones que fa vint anys que estan a la intempèrie i, davant casos tan extrems, quan se’ls pregunta què cal fer, la seva resposta és ràpida i serena: visitar-los i fer-los visibles.

Gemma Gassó i Bob Walker han aportat la seva mirada i experiència a l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar i que pots llegir aquí.

Segons les dades del cens hi ha un augment de persones que diuen que han rebut agressions, físiques i verbals. Això ho percebeu?
G.G. Estem molt familiaritzats, per desgràcia, en què la gent que visitem al carrer et verbalitza que ha patit agressions. Forma part d’una realitat que se’ns explica; sí que es veu molt associada la violència amb l’estada al carrer. Va molt lligat.
B.W. Sí, ho tenim molt present. T’expliquen ‘em van pegar ahir a la nit’, ‘em van intentar robar el sac’… I no hi ha un perfil. Dona, homes, homes més grans… Tots, o molts, han rebut agressions.

Podríem dir que, d’alguna manera, ho normalitzen?
G.G. I tant. Hi ha aquesta indefensió o interiorització… No tenen un mecanisme de defensa; no es confia en la justícia, en què puguin anar a fer una denúncia. Algunes sí que ho fan, però les persones de més vulnerabilitat, que fa més anys que estan al carrer, em fa l’efecte que tenen molt interioritzades les agressions i el menyspreu.
B.W. Hi ha molta violència al carrer. Si estàs al carrer vivint, o malvivint, la violència en forma part. Està tan normalitzat insultar que ni se’ls acut dir-ho. Fa molt que no parlo amb ningú que em digui ‘una persona em va insultar’, i passa molt.

Les agressions i la salut, els principals riscos

A banda de les agressions, quins creieu que són els principals riscos de viure al carrer?
G.G. El deteriorament de la salut. Crec que va molt lligat. Les coses més bàsiques queden en un segon terme, i el primer és sobreviure. Coses com la cura de la salut, portar un seguiment mèdic, passa a un segon terme.
B.W. El tema de la salut a molts nivells. Física, mental… les depressions. Moltes persones es veuen sense futur, sense esperança. L’altre dia parlàvem amb una persona que tenia un mal de cap terrible durant dies; qualsevol de nosaltres va ràpid al metge. I aquesta persona ens deia: ‘No, bé, estic al carrer’.

Una de les dades que es destaca al cens és que a partir de sis mesos al carrer, l’índex de vulnerabilitat es dispara. Com és aquest deteriorament i com afecta l’autoestima?
B.W. L’autoestima, la salut… Com més temps estiguis al carrer menys possibilitats tens de sortir-ne. No tens feina, no tens un habitatge estable, no tens autoestima, no tens confiança…
G.G. … com que et vas sentint cada cop més a part. La paraula ‘exclusió’ social. Cada cop formes menys part de la societat. Trenques més amb més recursos. Passes a ‘vaig a Arrels a dutxar-me’.

Sovint sis mesos de la nostra vida no suposen gaire canvis, però al carrer pot ser un gir total…
G.G. Quan acabes al carrer no trigues gaire a adonar-te que la xarxa que hi ha a Barcelona per a les persones sense llar té mancances. Potser has trigat quatre mesos a poder entrar en un alberg, si és que amb sort t’has pogut moure per arribar-hi. Amb poc temps, ja has vist que amb els recursos que hi ha ho tens una mica complicat: mou-te aquí per anar a dutxar-te, mou-te aquí per anar al menjador… Està tot molt compartimentat. No hi ha realment alguna cosa que et digui ‘portes poc temps però això reverteix ràpid’, sinó que és ‘d’acord, acabes d’entrar en el circuit de sense llar de Barcelona. Benvingut i a veure quan hi surts’. No, no és fàcil sortir-ne.
B.W. Hi ha dues coses. Una, que els primers mesos igual tens energia encara i no coneixes el circuit, i intentes sortir, però, clar, és tan difícil trobar una habitació de lloguer, un habitatge digne, igual no estàs cobrant, o igual sí estàs cobrant… I dos, un cop passats els sis mesos, la persona ja no ho considera com un estat temporal sinó com que és el que hi ha.

Aproximadament un 10% de les persones que viuen al carrer estan així des de fa més de deu anys. Com podem recuperar la dignitat d’aquesta persona, o què és el que podem fer per minimitzar els riscos?
B.W. Per a mi, estimar-la. Si porten deu anys, ja han parlat amb tothom de la xarxa de recursos. Ja has passat per tot i vius al carrer. Hi ha un nivell d’abandonament personal tremend. És com un clic, fa un clic, i no sabem per què, i és com ‘ja està, ja no tinc esperança de res’.
G.G. I ja abandona inclús aquesta poca xarxa que hi ha i passa a no formar-ne part.
B.W. Exacte. I què podem fer? Si no aconseguim entrar com a persona… Estem, i ets una persona, i t’estimem, i venim a saludar-te.
G.G. És estar, que la persona ho sàpiga.
B.W. Els primers sis mesos evidentment és quan toca prevenció. La clau és no perdre documentació, cites mèdiques… Però trobem que no tenen documentació. A vegades preguntem coses que són importants per a nosaltres, i per a ells, evidentment, no és important. No és important el tema salut ni el tema documentació.

Heu notat si els casos més cronificats són d’origen estatal o estrangers? Segons el cens, els d’aquí serien el doble.
G.G. Atenem bastants casos prioritaris d’origen espanyol i, evidentment, també hi ha d’altres que no. Hi ha un estudi que ve a dir que podria semblar que els d’origen estatal ho tinguin més fàcil perquè tenen DNI o un accés a la sanitat, però llavors, perquè estan pitjor? Aquest estudi diu que les persones de fora potser són sense llar però fruit del procés migratori. Poden estar un temps al carrer, però amb l’objectiu clar de moure’s per aconseguir feina o per altres motius. En canvi, si acabes al carrer, sent d’aquí i, per tant, suposadament, tenint unes xarxes socials o familiars, o més ajuts pel fet de tenir documentació, un cop hi caus, has tocat més fons i llavors costa més de sortir.

Més prevenció per evitar nous casos i més recursos per a les persones amb una vulnerabilitat mitja

El fet de tenir la documentació bàsica és també un pas per millorar?
B.W. Sí. Igual estem parlant de dos grupets. Potser hi ha els qui tenen targeta sanitària i padró perquè porten menys temps al carrer. I els que ho perden tot i comencen a ser molt vulnerables, i comencen a tramitar-ho arran d’una associació com la nostra. Hi ha molta gent que tant els hi fa tenir-la o no, i si no fos per nosaltres no haurien tramitat res.
G.G. Això ja és un pas molt important. Que no es mostrin desconfiats en voler-nos dir nom, cognom, algun número que necessiten per fer tràmits.

Coneixeu altres experiències fora de Barcelona? Hi ha algunes ciutats amb casos d’èxit?
B.W. Destacaria un projecte que tenen a Londres. Es diu ‘No second night out’ (‘No una segona nit fora’). Treballen la prevenció. Tenen grups de detecció, d’equip de carrer, molt potents, i reben avisos de la ciutadania. Avisen ‘a tal lloc hi ha una persona’. Tenen espais perquè no passin una altra nit al carrer i un pla de treball perquè la persona no torni a estar al carrer.
Hi ha un altre projecte, a la ciutat de Newcastle, que també tracta la prevenció. El que fan, des de l’Ajuntament, és detectar quines famílies i persones estan tenint problemes per pagar el lloguer o la hipoteca. Estem parlant més de pisos de lloguer. Van directament a parlar amb la família. Personalment. Informen que tenen una sèrie d’ajuts, i que igual no ho saben. És espectacular l’èxit que té. Recordo una mare soltera amb cinc fills, un amb una discapacitat molt gran, i no sabia a quines prestacions podia optar. Li van aconseguir 27.000 lliures a l’any. És clau. Perquè en pocs mesos l’haguessin fet fora i tindríem una mare amb cinc nens al carrer.

Aproximadament, hi ha més d’un 60% de persones amb vulnerabilitat mitja. S’hauria d’incidir més per no cronificar-la? Com es podria fer?
G.G. Tant de bo hi hagués més prevenció però hi ha aquest buit d’atenció a persones amb vulnerabilitat mitja. Seria ideal que aquestes situacions intermèdies es tractessin. És un gruix preocupant que s’hauria de treballar. A Arrels atenem els que estan pitjor perquè estem parlant de gent que ni arriba als serveis de la xarxa i estan molt crònics.

Què és el que més demanen?
B.W. Una revista… Hi ha un cas que només demana això. Res més. Tenia unes llagues, amb sang, amb mosques. Li preguntes ‘estàs bé’ i et diu ‘em trobo superbé. Em pots portar una revista?’. És un exemple que crec que demostra molt què vol dir perfil prioritari, invisible. L’altre dia va ploure moltíssim i estava sota la pluja. Vam passar i li vam preguntar. ‘Estàs bé? Estàs mulladíssim’. ‘No, això no és res’. És aquest nivell d’abandó continu d’aquest home. Porta uns vint anys al carrer.
G.G. Les persones amb un nivell de mitja vulnerabilitat a vegades sí que demanen un pis, i sí podem mirar alguna habitació. També demanen a vegades ajuda per trobar feina o una targeta de metro perquè els recursos estan lluny uns dels altres.
B.W. Crec que això no es té en compte, a vegades, la dificultat que tenen per començar a remoure. Estan molt malament, igual porten quatre o cinc anys al carrer, demanen una ajuda i aquesta ajuda no se’ls hi pot donar. Hi ha un gran buit del sistema.
G.G. Jo crec que és un buit perquè no és un tema d’agenda prioritari i que interessi. L’exemple que acostuma a posar-se és Finlàndia, on sí ho entenen com un tema prioritari i han baixat moltíssim el nombre de persones que viuen al carrer.

I com creieu que perceben que els mira la resta de la societat?
G.G. Explicaré un exemple. Gent que dormia al passeig Picasso entenia perfectament que no poguessin dormir sota els porxos. Deien: ‘Ja ho entenem, és que no fem bon efecte. Per aquí passen molts nens, molts col·legis, i no fem bon efecte’.
B.W. És molt dur això.
G.G. ‘No formo part d’aquí, per tant, entenc que em facin fora’.
B.W. Sí, acceptar aquest tipus de…
G.G. … aquest tipus d’ordenança no cívica que hi ha a Barcelona.
B.B. Exacte, vulneració de drets. En plan, ‘bé, ja està, és normal’.
G.G. ‘És normal que em diguin que he de seure i fins les 11 de la nit no em puc estirar’. Això ens ho diu un home que té quasi 70 anys, amb una situació de vulnerabilitat alta i que ha arribat a creure ell mateix que no és ningú.

Més informació:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *