El doctor Daniel Roca és metge de capçalera al Centre d’Atenció Primària Drassanes i al Centre d’Atenció Sociosanitària-Sala Baluard, al barri del Raval. Fuig de limitar-se a receptar un medicament i insisteix a fer una atenció integral a la persona per evitar situacions de deteriorament. Creu que el sistema hauria de ser més inclusiu i no deixar fora les persones que viuen al carrer, de les quals assegura que no es respecten els seus drets i que són invisibles per a la societat.

Daniel Roca és expert en salut i sensellarisme i ha aportat la seva mirada i experiència a l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar i que pots llegir aquí.

Quan una persona està al carrer, la seva salut empitjora molt. Quins serien els perfils més vulnerables?
Des del punt de vista de la malaltia, ho classifiquem en quatre grans grups: malalties cròniques, igual que la població en general, però amb un control més dolent. Per exemple, una diabetis o una hipertensió. Segona gran branca: malalties infeccioses; aquí parlaríem d’hepatitis víriques, VIH, malalties de transmissió sexual, tuberculosi. Tercera: addiccions i patologia mental. Moltes vegades caure en una addicció és la conseqüència adaptativa d’estar al carrer, o a vegades és l’addicció prèvia la que ha desestructurat el teu entorn i et porta finalment al carrer. És difícil saber si és primer l’ou o la gallina, però sabem que coexisteix. El fet d’estar sense sostre coexisteix amb una major incidència d’addiccions. La quarta branca seria accidentabilitat, tot el que és patologia accidental i traumàtica. Viure al carrer no només és passar fred i estar dormint a un terra dur, sinó que vol dir estar exposat a possibles agressions, a què et robin, a què t’agredeixin.

Hi ha un perfil majoritari?
Estar al carrer és com estar a la jungla. Hi ha gent amb més capacitats adaptatives que és capaç de sobreviure i de protegir-se i de moure’s en aquest entorn hostil amb més facilitat. En termes de gènere, ser dona i viure al carrer és d’una enorme vulnerabilitat i, de fet, hi ha estudis europeus, que demostren que els índexs de mortalitat són més alts en dones que en homes. El fet d’estar al carrer multiplica per 7 la mortalitat en homes i per 11 en dones.
Sovint veiem malalties en un grau d’evolució que han arribat a un extrem i una situació de deteriorament que, moltes vegades, no queda més remei que fer mesures pal·liatives. Si això s’hagués abordat en el seu moment, probablement no haguéssim arribat fins aquí.

“Van al metge via urgències i moltes vegades hem fet tard”

Aquestes persones, que són tan vulnerables, quan van al metge?
Una persona sense sostre no té una accessibilitat fàcil al sistema sanitari per la via convencional, sinó que normalment és gent que no consulta el metge i quan ho fa és perquè està molt malament. I llavors ho fa a través del servei d’urgències. La seva consciència de malaltia va associada al dolor, de manera que si no fa mal no ho considera greu, i així queden amagades patologies cròniques, com la diabetis.
Els recursos d’urgències els utilitzem malament. Evidentment que una persona sense sostre que es troba malament i en fa ús pateix problemes, però el servei d’urgències no és per això. No tenen un nivell d’educació sanitària, amb la qual cosa van al metge quan estan molt fotuts i normalment hi van via urgències. I moltes vegades ja hem fet tard.

Com es podria arribar al gruix de persones que viuen al carrer i que no van al metge?
Hi ha un problema d’accessibilitat i un problema de recursos. El nostre sistema sanitari porta molts anys en situació d’estrès i de sobrecàrrega. S’han d’establir estratègies a llarg termini, perquè les solucions a curt termini normalment ens porten a malbaratar recursos. Seria necessari dissenyar recursos sanitaris una mica a mida de les seves característiques, de la seva situació, per intentar fer una mica de tasca preventiva, d’intentar millorar l’accés a alguna atenció sanitària sense deixar que arribéssim a situacions de deteriorament.

“Recuperar la dignitat com a individu, amb uns drets, no es fa de la nit al dia”

Quan persones que estan al carrer aconsegueixen viure en una habitació o en algun pis, pot ser que aflorin altres problemes o malalties que havien quedat com amagades?
Quan una persona viu al carrer, la seva prioritat és la supervivència, que no li robin les seves quatre pertinences, que no l’agredeixin, i això vol dir un plantejament a curt termini: jo he de sobreviure, he d’arribar a demà al matí. Si, per emergència, s’ofereix a una persona un recurs de sortida, perquè no passi fred i dormi sobre un matalàs, aquella persona deixa de ser un sense sostre per seguir sent un sense llar. Ja no ha d’estar pendent que no li robin, de patir agressions o de l’exposició a altres riscos, però es pot donar la paradoxa que, en entrar en un recurs, com que algunes carències han quedat resoltes, en surtin d’altres que ja hi eren però que havien quedat amagades perquè hi havia un problema més gran, que era la supervivència del dia a dia.

Tot i que milloren la situació pel fet de no dormir al carrer, cal un període d’adaptació?
Evidentment que cal un període d’adaptació. Les persones que viuen al carrer pateixen exclusió i són invisibles per a la societat. Recuperar-te com a persona física i recuperar la dignitat com a individu amb uns drets, no es fa de la nit al dia.
Estem parlant de persones que han passat, amb temps variables, molt de temps al carrer, han patit maltractaments de tot tipus, han hagut d’adaptar-se a una situació hostil i han sigut gent maltractada. Hi ha gent que ha aconseguit un pis i s’ha posat a dormir al terra del menjador.

Sentir-se invisible pot fer tan de mal com una malaltia?
És molt fotut estar al carrer i sentir-te invisible i sentir que no importes a ningú i que els teus drets no existeixen, que no tens drets, que no ets una persona física. Si a sobre no tens documentació ni tens papers, ets un apàtrida, no ets ningú, l’únic que fas és existir, però no tens res més. No existeixes a les estadístiques, no ets un problema per a ningú. Això porta a un grau d’indignitat. I recuperar això és complicat.

Més informació:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.