Com han viscut les persones que viuen al carrer els mesos de màxim confinament?


Les primeres sensacions van ser d’incredulitat i desinformació. La majoria de la gent estàvem confinada a casa i les persones que viuen al carrer es van veure soles. Van tancar recursos per dutxar-se, menjar i descansar i van passar setmanes fins que es van obrir altres. Els últims dos mesos i mig també ha plogut, ha fet fred i hi ha hagut persones que han estat agredides mortalment. Fem una mirada a la situació de les persones sense llar durant l’estat d’alarma.

A les 9:20h del matí, un grup de persones espera per entrar al gimnàs social de Sant Pau. Viuen al carrer i durant l’estat d’alarma utilitzen el centre esportiu per dutxar-se. Uns metres més enllà, sota els tendals d’una terrassa encara tancada a causa del confinament, dos homes es desperten sobre dos llocs improvisats on dormir. Més avall, en un parc del Poble-sec, es veuen cinc tendes de campanya. Hi dormen mitja dotzena de persones que durant dies s’han organitzat per mantenir la zona neta i canviar les bosses d’escombraries de les papereres.

El decret d’estat d’alarma i el confinament estricte que hem viscut en els darrers dos mesos i mig han impactat en el dia a dia de les persones que viuen al carrer a Barcelona, les ha fet més visibles i ha agreujat la problemàtica. El passat 14 de maig vam comptabilitzar 1.239 persones dormint als carrers de la ciutat, una xifra de mínims i a la qual se sumen les més de 550 persones que actualment es resguarden a les places d’emergència habilitades per l’Ajuntament.

La majoria de les persones que viuen al carrer, però, no s’han pogut confinar perquè no tenen casa. S’han vist soles al carrer durant dies, amb més presència policial i amb informacions canviants sobre recursos que tancaven i obrien. “Els primers dies, sobretot, vam detectar que moltes persones s’havien quedat sense menjar calent i necessitaven informació. No podien accedir a les biblioteques, a les estacions de tren ni altres espais que per a elles són un punt de referència per descansar durant el dia, netejar-se o carregar el mòbil. I això desgasta”, explica Gemma Gassó, educadora de l’equip de carrer d’Arrels. “Veies persones preocupades perquè es podien contagiar, altres incrèdules amb la situació. També més soledat i persones que necessitaven xerrar i amb les quals s’està creant un vincle que es mantindrà més enllà de l’estat d’alarma.”

Les dues primeres setmanes d’estat d’alarma i confinament van ser especialment dures per a les persones que viuen al carrer. El tancament dels parcs públics va obligar moltes persones a canviar de lloc per dormir; també s’han hagut de traslladar persones que dormien a caixers que han tancat i aquelles que dormien a l’entrada d’estacions com la de Sants, perquè la seguretat privada les ha fet fora.

Els menjadors socials i els serveis de dutxa i rober es van haver de readaptar i una vintena van haver de tancar; els pocs espais de consigna per deixar les pertinences durant el dia també van tancar i no va quedar cap espai on les persones es poguessin resguardar ni descansar. “Ha estat un cop de realitat. Hi ha hagut moments en què a Barcelona no hem pogut assegurar ni les necessitats bàsiques a les persones que viuen al carrer”, afirma Carla Ramos, educadora al centre obert d’Arrels.

Des que es va decretar l’estat d’alarma, l’equip de carrer d’Arrels ha visitat 287 persones que viuen al ras a la ciutat i, a través d’un segon equip de carrer creat durant l’estat d’alarma hem cobert necessitats assistencials de 140 persones que viuen al ras. Pel centre obert han passat 399 persones que necessitaven dutxar-se i canviar-se de roba. “Quan estàs en una situació d’exclusió, la informació encara t’arriba menys; això és el que va passar els primers dies d’estat d’alarma. Van ser dies, a més, en què va ploure, va fer fred i no hi havia lloc on resguardar-se”, apunta Vero Beas, educadora al centre obert. Les persones necessitaven sobretot poder-se dutxar però també un lloc on carregar el mòbil per mantenir-se connectades i des d’on contactar amb els serveis socials.

Més recursos d’emergència però també més persones vivint al carrer

Dotze dies després de l’inici de l’estat d’alarma, l’Ajuntament de Barcelona va començar a obrir recursos d’emergència: dos espais a la Fira amb capacitat per a més de 400 persones i centres més petits, amb capacitat per entre 50 i 70 persones. Segons dades municipals de finals de maig, des de l’obertura d’aquests recursos s’han acollit un miler de persones, la majoria de les quals a la Fira. I una dada que espanta: el 33% de les persones que s’hi han resguardat no vivien prèviament al carrer.

Així com l’equip de carrer d’Arrels ha trobat des del primer dia de la pandèmia persones que vivien al ras i que es feien més visibles perquè ningú més estava al carrer, al centre obert i a través de la centraleta telefònica de l’entitat hem atès més de 200 demandes de persones que havien de deixar la pensió o l’habitació de relloguer on vivien i no tenien on anar o bé persones que ens avisaven d’altres casos de sensellarisme. “A la porta del centre obert han arribat persones preguntant què podien fer; abans no vivien al carrer, la majoria són migrades i amb poca xarxa familiar i social. Passava durant les primeres setmanes i encara ara. Arriben persones amb la seva maleta en una situació límit i que no saben on anar”, assenyala Carla Ramos.

A aquesta nova realitat s’afegeix la de les persones que abans de la covid-19 ja vivien al carrer a Barcelona i que, durant l’estat d’alarma, hi segueixen estant. No han accedit a les places d’emergència que s’han habilitat perquè no donaven resposta a les seves necessitats, perquè tenien por a contagiar-se o perquè no han trobat plaça, i també han vist com recursos bàsics tancaven i obrien altres. “Hi ha persones que viuen al carrer i que no solen fer ús dels serveis que existeixen per dormir, per menjar o per dutxar-se; aquestes persones no han quedat tant afectades durant l’estat d’alarma. A les persones que sí que utilitzaven els serveis, sí que les ha afectat”, explica la Gemma Gassó.

Viure al carrer sempre és un risc

Des d’Arrels no ens cansem de repetir que haver de viure al carrer significa per a la persona estar exposada a riscos de manera continuada. Al cens de persones que viuen al carrer que vam organitzar l’any passat, el 40% de les persones van dir haver estat víctimes d’agressions i, en el cas de les persones que fa més de cinc anys que viuen al ras, la xifra augmentava fins al 60%.

Durant l’estat d’alarma ha continuat passant: hi ha hagut persones que han patit violència física i verbal i s’han sumat altres riscos habituals com la pluja i el fred, amb l’agreujant de no tenir espais on refugiar-se i demanar ajuda amb més facilitat.

A aquests riscos s’han afegit altres que han arribat específicament amb el decret d’alarma i que han suposat més tensió i sobre càstig a les persones que viuen al carrer. Una dona que viu al carrer i que visitem des de l’equip de carrer ens ho explicava: “Els primers dies m’angoixava no saber con em podia refugiar perquè tot estava tancat. Ara m’angoixa haver d’estar al carrer i que la policia em demani canviar de lloc i estar sola sense la companyia dels companys”.

Això va passar especialment els primers dies del confinament: vam trobar que la policia aturava les persones que viuen al ras i que inclús les sancionava perquè no podien estar a la via pública. “La ciutat estava deserta i veies que les persones que vivien al carrer estaven més soles i exposades. La majoria que venien al centre obert explicaven que la policia no les deixava moure per la ciutat”, afirma Vero Beas, educadora del centre obert. Per evitar sancions, des d’Arrels vam repartir acreditacions entre les persones que explicaven la seva situació de vulnerabilitat i, dies més tard, l’Ajuntament va emetre un permís de desplaçament per necessitat bàsica que acredita que la persona no té una llar.

D’altra banda, durant quatre setmanes del confinament es van produir a Barcelona quatre morts violentes de persones que dormien al carrer, tres de les quals víctimes d’homicidi. El cas encara es troba en secret de sumari i, com a Arrels, ens presentarem com a acusació popular per donar veu als drets de les persones sense llar.

Un futur immediat que requereix mirar més enllà de la urgència

Els dos mesos i mig d’estat d’alarma i de confinament estricte que hem viscut han posat sobre la taula la importància de tenir una llar segura i estable. A Barcelona, fa pocs dies que hem entrat a la Fase 1 del desconfinament i això tornarà a significar canvis per a les persones sense llar. Persones que aquests setmanes s’havien agrupat per dormir a les portes de biblioteques, comerços i espais on se sentien segures ja no hi poden estar i, en alguns casos, s’han produït conflictes. Les persones que es refugien a les places d’emergència també n’hauran de sortir en els propers mesos.

Des de l’Ajuntament ja han anunciat com es farà el desconfinament als recursos d’emergència. Fins a finals d’anys, es mantindran oberts tres centres que ara acullen 160 dones sense llar, joves i persones que vivien al carrer amb problemes d’addicions. Les 450 places habilitades a la Fira seguiran obertes com a servei per sopar, dormir i esmorzar fins el 30 de setembre. Segons el consistori, s’està adreçant aquestes persones a serveis socials per intentar trobar-los allotjament.

“En aquests dos mesos, ha costat estar a l’alçada de les circumstàncies i ara tenim l’oportunitat de convertir totes aquestes places d’emergència en recursos que ofereixin una continuïtat”, proposa Carla Ramos, educadora del centre obert. “Si abans tota la xarxa de recursos per a persones sense llar estava saturada, ara és un despropòsit. En un temps, atendrem més persones perquè molta gent que penjava d’un fil ha vist com aquests fils s’han trencat. Des de serveis socials hi ha bona voluntat però no s’arriba a totes les necessitats.”

El repte és, precisament, com prevenir, abordar i resoldre el sensellarisme anant més enllà de serveis socials i amb el dret a l’habitatge com a punt de partida. Esperar que els tres albergs públics que existeixen a Barcelona acullin les persones que ara s’allotgen a places d’emergència, per exemple, és un miratge perquè la llista d’espera d’aquests centres ja oscil·lava entre els 5 i els 7 mesos abans del decret d’estat d’alarma.

“Si tenim un sistema que ha estat capaç de generar uns recursos en un moment d’alarma, això diu molt”, reflexiona la Gemma Gassó, educadora de l’equip de carrer. “El problema va més enllà de com es recol·locaran totes aquestes persones que ara estan allotjades als centres d’emergència, cal que ens preguntem perquè no s’ha fet abans i tenir clar que ningú hauria de viure al carrer i que cal oferir habitatge”, afegeix. No fa gaires dies, de fet, una persona que dorm a prop del Port i que la Gemma visita des de fa uns mesos, li va preguntar: “No tindràs una casa on jo hi pugui viure?”

Més informació:

  • Has vist algú vivint al carrer a Barcelona? Aquí trobes informació pràctica sobre els recursos que ara mateix estan oberts a la ciutat.
  • També ens pots trucar directament al 935514840 per explicar-nos que has vist una persona vivint al carrer i que et puguem orientar. L’horari d’atenció és de dilluns a divendres de 10h a 14h i de 16h a 20h.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *