Daniel Roca és metge de família al Centre d’Atenció Primària Raval Sud i ha aportat el seu punt de vista i la seva expertesa en el document La vulnerabilitat de les persones que viuen al carrer a Barcelona. En aquesta entrevista parla sobre aspectes relacionats amb la salut de les persones que viuen al carrer.

En el cens de persones sense llar realitzat per Arrels el passat mes de maig a Barcelona, un 50% de les persones enquestades va assegurar tenir targeta sanitària, un 17% va afirmar no prendre la medicació receptada pel metge i un 13% va haver de deixar el pis o l’alberg on dormien per problemes de salut mental.  Sobre diversos aspectes relacionats amb la salut de les persones sense llar n’hem parlat amb el doctor Daniel Roca.  

Vas participar com a voluntari durant el cens de persones que viuen al carrer a Barcelona, quins aspectes destacaries de l’experiència?

Crec que la realització del cens va ser de gran utilitat ja que el principal problema de les persones sense llar és la invisibilitat en què viuen i aquesta acció ha permès conèixer la seva situació i circumstàncies de vida.

Quines són les malalties més habituals entre les persones que viuen al carrer?

No hi ha malalties diferents o específiques, són les malalties de l’últim vagó del tren. Es poden classificar en quatre grans grups: malalties infeccioses, malalties cròniques, problemes de salut mental i addiccions i, finalment, tot allò relacionat amb patologies traumàtiques. Les més freqüents són les relacionades amb salut mental i addiccions, especialment l’alcoholisme. També pateixen moltes malalties vinculades a l’aparell respiratori.

Creus que les persones que viuen al carrer tenen una percepció real sobre la seva salut?

El mateix que la població general, la tendència a justificar la nostra pròpia desgràcia per culpa de la salut l’he vist en tothom. Tot i això potser és menys habitual, no consideren la salut com a una prioritat, la vida diària d’aquestes persones està basada en la supervivència i no hi ha espai per analitzar o reflexionar sobre la situació.

És difícil que segueixin un tractament mèdic?

El plantejament que fem és de mínims, adaptat a la situació de la persona, ja que la constància a l’hora de prendre la medicació no és sempre la desitjada. Cal ser pràctic i simplificar el tractament, a vegades és millor triar-ne un de segona elecció que sabem que es prendrà enlloc d’un de primera elecció que sabem que no l’acabarà.

Facilita l’accés al centre mèdic el fet que aquestes persones vagin acompanyades per part de professionals d’entitats?

Són persones sofertes que quan vénen a la consulta és perquè estan molt malament i ja van tard des del punt de vista mèdic. Normalment és gent que té molt respecte i molta por a la bata blanca i no perceben la salut com una prioritat, per tant, el fet d’anar  acompanyats facilita que vinguin al centre.

Després d’anys de viure al carrer pot haver-hi una recuperació de salut integral quan la situació d’aquestes persones milloren?

I tant, no tinc cap dubte, sempre hi ha recorregut de millora. He vist canvis espectaculars en persones sense sostre quan han tingut cura de la seva salut, sobretot física, en cas de salut mental ja és més complicat. Tot i això estic convençut que la situació és reversible.

Un 13% de les persones enquestades declaren patir un trastorn de salut mental que ha provocat que la fessin fora d’algun recurs. Creus que aquesta xifra és real o bé la percepció de les persones amb problemes mentals és massa subjectiva?

Crec que aquesta dada està infradiagnosticada, la salut mental és un tema complicat i, a vegades, sabem que pateix alguna malaltia d’aquest tipus per la medicació que pren. El cens té les seves limitacions i aquesta xifra s’ha de llegir amb cautela ja que probablement és només la punta de l’iceberg.

Un 50% de persones declaren no tenir targeta sanitària. A què es deu?

Aquesta xifra és elevada ja que per disposar de targeta sanitària només cal estar censat a Barcelona. Probablement molta gent no sap que és fàcil aconseguir-la perquè viuen fora del sistema, crec no es tracta d’una decisió raonada. Malgrat això, a urgències sempre se’ls atén.

Quins reptes de futur hi ha en referència al col·lectiu de persones sense llar i l’accés a la salut?

Hi ha molta feina per fer. Des del punt de vista de sistema sanitari, tenim molt reptes per resoldre, per exemple el tema de l’accessibilitat; es tracta d’un col·lectiu que requereix una atenció especial i els professionals sanitaris estan sotmesos a un nivell d’estrès que impossibilita assumir més càrrega addicional. Per altra banda, també cal un punt de sensibilitat i formació per part del col·lectiu mèdic envers les especifitats de les persoes sense llar. Un altre repte important és la coordinació entre diferents serveis, Per exemple, no existeix una base de dades amb informació compartida i a vegades arriba una persona sense llar i no puc saber qui l’ha visitat abans, si alguna entitat li fa seguiment, si s’allotja a algun equipament…

Més informació:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *