Sortir al carrer, veure una persona que hi està vivint, acostar-se, mirar de fer un pas més per guanyar-se la seva confiança i, sense presa, esperar a què la persona decideixi fer un pas endavant.

Des de pràcticament els inicis d’Arrels, l’equip de carrer ha sortit de forma continuada per relacionar-se amb les persones i oferir la possibilitat de millorar la seva situació.

L’equip de carrer d’Arrels no treu a la gent del carrer, busca la complicitat i la confiança perquè quan ens necessitin estiguem allà. I mai se sap quan serà el moment. Hi ha persones que el mateix dia decideixen fer un pas, hi ha que potser trigaran anys i hi ha que potser l’espera serà massa llarga i farem tard.

Quan Arrels va començar pràcticament no hi havia opcions per a les persones que vivien al carrer: no hi havia tantes entitats socials i la conselleria de Benestar Social de la Generalitat s’acabava de crear. El primer equip de voluntaris d’Arrels va decidir sortir al carrer per explicar que al centre que aleshores teníem al carrer Sadurní oferia una dutxa i roba neta. Des de llavors, l’entitat s’ha fet gran a mesura que ha donat resposta a les necessitats de les persones sense llar que ha anat coneixent.

El més important, però, és que en aquest objectiu d’acompanyar al carrer no estem sols. Hi ha equips de detecció municipals i altres entitats que actuen i donen menjar, companyia, etc. I també hi ha ciutadans que decideixen parlar amb una persona que viu al carrer i interessar-se en com ajudar-la.

Quan es viu al carrer, la confiança i l’esperança estan sota mínims. Que algú s’apropi i es preocupi, i que la gent que viu al carrer ho percebi, té un valor incalculable i és el punt de partida perquè es comencin a plantejar si fer o no un pas endavant.

Editorial de Ferran Busquets, director d’Arrels, al número 7 de la revista Arrela’t.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *