Durant l’últim any, a Barcelona ha mort una persona sense llar cada cinc dies. Aquest dimecres 28 d’octubre, us convidem a passejar, conèixer els noms i recordar les persones sense llar que ens han deixat els darrers dotze mesos. Són 70 homes i dones, 27 dels quals vivien directament al carrer.

El Simón, l’Arantxa, el Gabriel, la Holly, el Rafael, l’Ibrahima, la Borislava… En els darrers dotze mesos, a Barcelona ens han deixat fins a 70 persones que vivien al carrer o hi havien viscut. Aquest dimecres 28 d’octubre volem fer-les visibles i recuperar el seu record. Ho farem a la plaça Óscar Romero de Barcelona, al costat de l’Hospital de Campanya de la parròquia de Santa Anna. Serà entre les 18h i les 20h de la tarda, estona durant la qual es podrà passejar i conèixer el nom de les persones.

Haver de viure al carrer significa per a la persona patir molta invisibilitat, soledat i estar exposada a riscos com la violència. Vulnera el dret a l’habitatge i molts altres, com el dret a sentir-se protegida i a la salut. En el context de la covid-19, s’ha evidenciat encara més: durant l’estat d’alarma les persones que vivien al carrer no es van poder confinar i tres d’elles van morir víctimes d’homicidi. Moltes altres, que estaven a l’hospital, una residencia o un sociosanitari, van morir en soledat.

En els darrers cinc anys, han mort 280 persones que vivien o havien viscut al ras i que coneixíem des de diferents entitats socials de Barcelona. Probablement la xifra és més elevada, perquè hi ha persones a les que no coneixem. Enguany, una dotzena d’entitats i recursos ens unim per no deixar ningú sense record. Són Àmbit PrevencióCàritas, CAS Baluard (ABD), Dit i Fet, el menjador social Gregal, l’Hospital de Campanya Santa Anna, Projecte Sostre, Sant Joan de Déu, la fundació Sant Pere ClaverSanta Lluïsa de Marillac, UTE-Primer la Llar i fundació Arrels.

Us hi esperem el dimecres 28 d’octubre. De moment, compartim el manifest de l’acte:

 

70 parells de sabates per no donar l’esquena al record

Què sentiu quan trobeu un parell de sabates soles al carrer? Algunes caminen molts quilòmetres al dia per sobreviure; d’altres són sempre al mateix lloc perquè han perdut l’esperança; n’hi ha que resten ordenades durant la nit o en alerta perquè ningú altre se les emporti. Avui tenim molt presents 70 parells de sabates. Representen 70 persones que vivien al carrer o que hi havien viscut, i que durant el darrer any ens han deixat.

Els seus passos s’han aturat però el seu record no. L’Arantxa ens rebia sempre al parc on vivia amb una novel·la a la mà. El Vaikar era un enamorat del seu hort i la Holly, dels seus gossos. El veïnat del Poblenou estimava molt el Fabian. El C’Saba sospirava de felicitat quan va començar a viure en un pis i, poc després, va morir de manera inesperada.

Les sabates més experimentades són les de la Dolores; tenia 89 anys i se la veia feliç quan la visitàvem a la residència. L’Imad portava les sabates més joves. Li apassionava el futbol. Amb 22 anys, no es va poder confinar perquè vivia al carrer i, el 16 d’abril, el van assassinar mentre passava la nit al ras. Al Juan Ramon i al Jean Pierre també els van matar durant l’estat d’alarma, i el Laureano i l’Ulises van morir víctimes d’altres violències. Algú va trencar les seves sabates.

Haver de viure al carrer escurça els anys de vida. A Barcelona, els últims dotze mesos ens ha deixat una persona sense llar cada 5 dies. De mitjana, les 70 persones que avui recordem tenien 56 anys: han viscut 26 anys menys que la resta de veïns i veïnes de Barcelona. La majoria d’elles, un 44%, vivien al carrer. Sabem també que 18 d’aquestes persones han mort directament al carrer i que 32 ho han fet a un hospital o un centre sociosanitari.

Aquest any, la covid-19 ens ha mostrat a tota la societat com és de dolorós acomiadar-se d’algú en soledat i des de la distància. Amb les persones sense llar, aquesta realitat ja existia i, amb la pandèmia, s’ha agreujat.

Per evitar morts indecents i indignes cal, entre d’altres, que tothom tingui una llar. A Barcelona, més de 1.200 persones segueixen vivint al carrer. Recordar ens hauria de fer reaccionar: impulsar polítiques d’habitatge des de totes les administracions, anar més enllà de les solucions d’emergència i canviar la mirada des de la ciutadania perquè no ens tornem a trobar més sabates soles.

5 thoughts on “70 parells de sabates per no donar l’esquena al record

  1. Un record per tots i cada una d’elles.
    Tenim molta feina a fer. Hem de reclamar dignitat per les persones que pateixen i viuen al carrer. Són els nostres veïns, i estan patint. No ho podem permetre. Hem d’exigir que gastin millor els nostres impostos.

  2. Quedes superat per la grandesa immensa d’una realitat queet deixa sense respiració gairebé; és la imatge d’un immens pecat social -escala individual i institucioal a tots els nivells-, que mereix una reconversió, un trasllat d’energies, particulars, religioses i polìtiques, envers aquest món. I tantes quye se’n malgasten sense sentit…..o en un sentit pervers…

  3. Es una llàstima que al 2020 encara tinguem per resoldre aquest probleme de la gent sense sostre a la nostre societat!!!
    Es una llàstima, per que quant veus tanta tecnología i tans avenços, i per altre cantó som incapaços de erradicar lacras com aquesta t’hi preguntes per qué hem avançat tant amb una mal entessa modernitat i som incapassos de resoldre problemes socials que la humanitat roseguém desde fa mols i mols anys.
    Una llàstima!!!
    Un record per totes aquestes noves victimes socials.

  4. Serà un acte molt emotiu, al
    Mateix temps per reflexionar. Jo no
    Puc assisitir xk visc fora i treballo, crec q aquest actes tindríen de tenir màxima difusió , a veure si en anem conscienciant mes.
    Molt bona feina.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *