El toc de queda torna a evidenciar la vulnerabilitat de les persones sense llar


Amb l’establiment del toc de queda, la situació de les persones sense llar es pot agreujar: a més de tenir més dificultats per cobrir necessitats bàsiques, poden patir més inseguretat perquè quedaran exposades al carrer i podrien ser sancionades. Fem una crida a algunes actuacions bàsiques i que considerem línies vermelles, per no agreujar més la seva vulnerabilitat.

A les 22h de la nit d’aquest diumenge s’iniciava el toc de queda a tot Catalunya i els carrers quedaven pràcticament buits. Com ja va passar durant l’estat d’alarma, no tothom s’ha pogut quedar a casa perquè no tothom en té.

No hi ha dades actualitzades que permetin saber a quantes persones afectarà aquesta nova mesura contra la covid-19. Les últimes dades del govern català que permeten saber quantes persones viuen al carrer a Catalunya són de l’any 2017 i parlen de 2.347 persones. Segons els últims recomptes de persones sense llar, a Barcelona hi ha més de 1.200 persones vivint al ras, a Tarragona són una setantena de persones i a Girona i a Lleida hi ha comptabilitzades, com a mínim, 60 i 55 persones sense llar, respectivament.

Durant els mesos d’estat d’alarma ja va passar: les persones que viuen al ras es van veure més soles i se sentien més insegures perquè hi havia poca gent pel carrer, més presència policial i les informacions sobre els recursos on anar a menjar, descansar o dutxar-se anaven canviant.

A Barcelona, a més, van tenir lloc tres homicidis que van acabar amb la vida de tres homes que vivien al carrer i actualment segueix el procediment judicial, en el qual Arrels participa com a acusació popular. També es van donar casos a municipis com Barcelona i Sant Adrià del Besòs en què es va multar persones que estaven al carrer i que no es podien confinar. Des d’Arrels, coneixem 16 persones que han rebut sancions per aquest motiu.

Què ens preocupa?

Amb el toc de queda actual, les ciutats i municipis catalans quedaran més buits per la nit i ens preocupa que pugui augmentar la inseguretat per a les persones que viuen al ras, així com la possibilitat de ser multades perquè no poden complir la norma.

Ens amoïna que la informació sobre aquesta nova situació no arribi a totes les persones que viuen al ras i també algunes dificultats afegides que aquests dies estan trobant les persones que viuen al carrer, com és accedir a un lavabo, fer un cafè calent o descansar, perquè no es pot accedir a bars i restaurants.

Des de l’inici de la pandèmia, la majoria de menjadors socials donen el menjar per emportar; això pot fer que hi hagi persones que faci més de set mesos que no dinin ni sopin calent. Altres recursos importants com els espais de dia on les persones poden descansar han hagut de limitar l’aforament i, en conseqüència, les persones que dormen al carrer es veuen obligades a passar més temps al ras durant el dia.

Propostes bàsiques per no agreujar més el patiment de les persones que viuen al carrer

Les actuacions d’urgència desenvolupades pels diferents municipis arreu de Catalunya des de l’inici de la pandèmia de la covid-19 han posat de manifest la problemàtica de les persones que viuen al carrer. Anem tard en disposar d’una estratègia i actuació a llarg termini coordinada entre les diferents administracions i agents socials. Falten, a tots nivells, polítiques decidides a garantir el dret a l’habitatge i recursos per aconseguir que ningú hagi de dormir al carrer. Encara hi ha pocs municipis que apostin per recursos estables per a les persones sense llar, per acompanyar i generar vincles de confiança durant tot l’any, i per l’habitatge permanent i digne.

Més enllà de la necessitat d’una visió conjunta i de mesures a curt, mitjà i llarg termini perquè tothom tingui una llar, des d’Arrels llancem una sèrie d’idees molt bàsiques per no agreujar encara més el patiment de les persones que estan vivint al carrer:

  • És responsabilitat de tots els municipis atendre les persones que hi viuen i es troben en una situació de vulnerabilitat. Negar l’atenció a les persones sense llar i dirigir-les a municipis més grans no només no soluciona el problema sinó que desvincula la persona de l’entorn on es troba i satura altres sistemes d’atenció. Els municipis més petits també han de vetllar per les persones sense llar que hi viuen.
  • Les persones que dormen al ras no poden ser objecte de sancions per ser al carrer durant el toc de queda ni per beure, menjar o fer les seves necessitats a la via pública. Tampoc es poden produir pràctiques com fer moure de lloc les persones o llançar les seves pertinences. Són pràctiques abusives i criminalitzadores i un exemple més de la vulneració de drets i la inseguretat a què habitualment estan exposades les persones que viuen al carrer.
  • Tota la vida de les persones que viuen al ras passa al carrer. Davant la manca de lavabos públics a molts municipis, el tancament de bars i restaurants és una dificultat afegida perquè puguin accedir a un lavabo. A més dels serveis d’higiene públics i privats que hi ha a alguns municipis, cal que les persones que viuen al ras tinguin accés a lavabos: instal·lant lavabos públics i facilitant l’accés als banys d’equipaments com biblioteques, centres cívics, centres de salut, museus, centres esportius, etc.
  • Cal garantir l’alimentació calenta a les persones que viuen al ras. Des de l’inici de la pandèmia, s’han produït canvis en els diferents serveis dirigits a persones sense llar. En el cas de l’alimentació, hi ha entitats que han deixat d’oferir àpats, hi ha menjadors socials que han reduït els torns o l’aforament i en l’actual ‘nova normalitat’ predominen els pícnics per emportar. Cal que les administracions centrin esforços en oferir una alimentació calenta i en un espai de repòs per a les persones que viuen al carrer.
  • Reforçar la vinculació de les persones al sistema sanitari és un dels reptes en l’atenció a les persones sense llar que pren especial importància en l’actual segona onada de la pandèmia. Una manera de fer-ho és reforçar els equips de carrer que visiten persones que viuen al ras i dotar-los també de professionals de la salut que ofereixin atenció al carrer. Els equips de carrer també han de permetre que les persones tinguin accés a la informació sobre els recursos i serveis disponibles. A més, calen protocols perquè no es doni d’alta als hospitals a cap persona sense una alternativa habitacional.
  • Cal obrir de manera immediata petits espais diürns i nocturns que puguin acollir grups reduïts de persones que viuen al ras. Han de ser espais que respectin les mesures de seguretat d’aquesta pandèmia i que s’adaptin a la realitat i necessitats de les persones, és a dir enfocats a una alta comprensió de diverses problemàtiques associades a viure al carrer, com els problemes de salut mental o les drogodependències.

Totes aquestes mesures són de mínims i persegueixen no agreujar les situacions de vulnerabilitat que viuen les persones sense llar. En cap cas, però, haurien de fer que es perdi de vista el dret a l’accés a l’habitatge.

 

One thought on “El toc de queda torna a evidenciar la vulnerabilitat de les persones sense llar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *