El taller d’Arrels s’ha omplert de música per recordar en Dragomir Atasanov, més conegut com a Drago. Pianista autodidacte, havia viscut al carrer i, durant els darrers anys, l’havíem acompanyat des d’Arrels. La trobada, organitzada conjuntament amb la iniciativa Pianos Vius, s’ha convertit en un espai emotiu per retre-li homenatge i, alhora, per repensar la mirada envers les persones sense llar.
Nascut a Bulgària l’any 1972, en Drago va arribar fa uns anys a Barcelona, on va acabar vivint al ras. En els darrers anys, participava a La Troballa, el taller ocupacional d’Arrels, un espai en el què persones que viuen o han viscut al carrer ocupen el seu temps amb activitats vinculades als seus interessos i habilitats.
La música formava part del dia a dia d’en Drago. “Allà on hi havia un piano, hi havia les seves mans”, recorda Rocío Alonso, responsable del programa ocupacional La Troballa. Sovint se’l podia trobar tocant els pianos que hi ha als hospitals Clínic i Sant Pau de Barcelona.
En Drago volia estalviar per comprar-se un teclat propi. Però una nit, mentre dormia al carrer, li van robar la bossa amb els diners que havia guardat. “L’endemà va arribar molt enfadat al taller”, explica Alonso. Aquella situació va fer que des de La Troballa es preguntessin d’on sortien els pianos que en Drago tocava als hospitals. D’aquesta manera, van arribar fins a Pianos Vius, una iniciativa que promou l’accés a la cultura a través de pianos instal·lats en hospitals i residències, i que finalment en va cedir un d’aquests instruments al taller d’Arrels.
Aquest mes d’abril, en Drago ens ha deixat. Feia un temps que ja no vivia al carrer i residia a casa d’una família d’acollida. Setmanes després, el taller s’ha tornat a omplir de música al voltant d’aquell mateix piano, en un concert d’homenatge que ha reunit persones d’Arrels, músics de Pianos Vius i persones d’altres entitats que van conèixer en Drago.
Sis pianistes han interpretat temes que li agradaven o que havien tocat amb ell. Han sonat peces com Let It Be, de The Beatles; Nuvole Bianche, de Ludovico Einaudi, o My Way, de Frank Sinatra. Sobre aquesta última, Abel Coll, fundador de Pianos Vius, ha expressat: “Aquesta cançó és ell”, en referència a la manera de viure d’en Drago.
“Fins que no vaig conèixer en Drago no vaig entendre el poder que té la música més enllà de l’idioma, la cultura, l’edat o les classes socials. Si no hagués estat pel piano, jo mai no m’hauria aturat ni hauria parlat amb ell”, va assegurar Abel Coll.
La invisibilitat de les persones sense llar
Moltes persones que viuen al carrer expliquen que se senten invisibles. En Drago també convivia amb aquest estigma. Sovint, quan estava al carrer el seu aspecte despertava mirades esquives, i en moltes ocasions ningú es fixava en ell. Però, davant del piano, tothom s’aturava a escoltar-lo i, amb la seva música, desmuntava prejudicis.
Més enllà de l’estigma, haver de viure al carrer comporta estar exposat a molts riscos: la inseguretat i la violència, la dificultat per accedir a serveis bàsics, la manca de descans o les condicions meteorològiques són algunes de les causes que deterioren la salut i escurcen anys de vida.
Les persones sense llar veuen vulnerats molts dels seus drets bàsics, com el dret a la salut, a tenir un lloc on sentir-se protegit, però també el dret a la vida i al record.
Des d’Arrels tenim molt present la importància d’acompanyar les persones que atenem des de que les coneixem fins que ens deixen. En el que portem d’any, sabem que, com a mínim, 12 persones han mort a Barcelona; cinc d’elles vivien al carrer.
Més informació:
- Visita la pàgina ningusenserecord.org. Hi trobaràs el mur virtual on recordem les persones sense llar que ens han deixat.
- Informa’t sobre la realitat de les persones sense llar per trencar prejudicis.