A Arrels no volem que cap persona sigui enterrada i acomiadada en solitud, és per això que l’any 2009 va néixer la Barca de Caronte, un equip que acompanya fins l’últim moment de la vida persones que coneixem des d’Arrels i que viuen o han viscut al carrer. Us expliquem en què consisteix.

En Hassan va passar deu anys de la seva vida al carrer i en tenia 49 quan va morir a l’hospital. No vam ser avisats i va ser enterrat sense el nostre coneixement i en solitud. El cotxe fúnebre circulava sol pels carrers de Montjuïc, sense cap persona que l’acompanyés i el nínxol quedava despullat d’ornamentació i sense ningú al seu costat.

Des d’Arrels sempre s’ha participat en el comiat de les persones sense llar conegudes per l’entitat que han anat morint però, perquè un cas com el d’en Hassan no es tornés a repetir, el 2009 va néixer la Barca de Caronte, una comissió que vetlla perquè totes les persones sense llar que coneixem puguin ser acompanyades fins l’últim moment de la seva vida i tinguin un comiat en condicions. “La Barca de Caronte neix per establir un protocol d’actuació quan una persona mor, per assegurar-nos que ningú sigui enterrat en solitud i sense el nostre coneixement”, apunta Josep Maria Anguera, membre de la comissió. Des de la seva creació, ha fet costat en la mort a 181 persones i anualment ha organitzat un acte per recordar-les.

Aquest any precisament traslladem l’acte de record al carrer, a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, amb el suport d’altres entitats amb l’objectiu de visibilitzar aquesta realitat.

El procés de comiat

L’equip de la Barca de Caronte està format per un treballador i tres voluntaris d’Arrels que segueixen unes línies d’actuació generals perquè la persona no sigui acomiadada i enterrada en solitud.

Quan una persona mor, l’equip es coordina amb els Serveis Funeraris, elabora un recordatori i avisa de la defunció i de la data de l’enterrament a tots els membres de l’entitat: persones ateses, voluntàries i professionals. Perquè tothom té el dret de ser enterrat amb companyia.

Paral·lelament, es contacta amb els familiars i es comunica la defunció. En alguns casos, conversant amb la família de la persona difunta, es destapen llargues històries de desarrelament, trencadisses familiars, abandonaments i desaparicions.

La majoria de les vegades l’adéu consisteix en esperar el cotxe fúnebre i acompanyar-lo fins a un nínxol de l’Ajuntament on es diuen unes breus paraules de comiat. Cada enterrament està guiat per la pròpia personalitat de la persona i sempre s’assegura un ram de flors i la lectura d’un text.  En el comiat del Leonardo, per exemple, alguns dels seus companys van demanar poder dipositar sobre la caixa fúnebre un paquet de tabac i un encenedor. En un altre enterrament es va llegir una cançó de Camaron que la persona sempre cantava a crits i, en un altre cas, la cunyada de la persona difunta, de religió musulmana, va entonar un cant fúnebre en àrab.

60 anys, 24 anys menys de vida que la resta de barcelonins

La mitjana d’edat de les persones que recordem aquest any és de 60 anys, 24 anys menys que la de la resta de barcelonins. La persona més jove en tenia 21 i la més gran 82.

La duresa i l’esforç que suposa viure al carrer, l’exposició a agressions, els consums de tòxics, la dificultat per seguir un tractament mèdic i el fred són alguns dels factors que debiliten la salut d’una persona que viu al ras; una persona sense llar, per exemple, no té ningú que la cuidi quan està malalta.

Què passa quan una persona sense llar mor a Barcelona?

En un hospital, en una pensió, en una habitació de lloguer, a una residència o a un alberg. La majoria de les persones que recordem any rere any han mort sota un sostre, algunes altres al carrer i unes poques ens han deixat tenint una llar.

En el cas que la persona difunta o la seva família no tingui suficients recursos per pagar un enterrament es duu a terme un enterrament de beneficència. En aquests casos la persona és col·locada en un nínxol de l’Ajuntament sense làpida ni nom on s’hi estarà durant cinc anys; després d’aquest temps, les restes es dipositen en les osseres de cada cementiri.

Actualment sabem que hi ha 941 persones que dormen al carrer a Barcelona però no sabem quantes persones sense llar moren a la ciutat, en quines condicions ho fan i si totes elles són acompanyades dignament en el seu comiat.

Altres accions arreu del món

En altres ciutats del món també es realitzen accions en record a persones sense llar. La Comunitat de Sant Egidi organitza a diverses ciutats italianes, Madrid i Barcelona una missa en record a Modesta, una dona sense llar de 71 anys que va morir l’any 1983 a una estació de tren a Roma perquè ningú la va voler socórrer, i a totes les persones sense llar difuntes en soledat.
A París, l’agrupació francesa Collectif des morts de la rue  duu a terme anualment un acte als carrers de la ciutat per fer visible aquesta realitat.

A Londres es realitza cada mes de novembre un memorial organitzat per les entitats The Connection at St Martin’s i Housing Justice. Es llegeixen els noms de les persones sense llar difuntes durant l’últim any conegudes per diversos recursos de la ciutat.

Fora d’Europa també hi ha alguns exemples, com és el cas de la ciutat de Toronto a Canadà, on l’església de la Santa Trinitat realitza un memorial el segon dimarts de cada mes per recordar aquelles persones que han mort a conseqüència d’haver viscut al carrer.

En un dels estats d’Estats Units, Ohio, l’entitat Northeast Ohio Coalition for the Homeless organitza anualment des de l’any 1999 un memorial en record a les persones sense llar difuntes, ja que moltes d’elles no han tingut un funeral ni cerimònia de comiat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *