El fred, les actuacions policials, l’aporofòbia… En quatre mesos, vuit persones que viuen al carrer a Barcelona han patit violència directa i estructural i el resultat per a tres d’aquestes persones ha estat la mort. Haver de viure al carrer exposa les persones a violències molt diverses i continuades que afecten el seu estat de salut i que, de mitjana, redueixen en 20 els anys de vida.

El 28 de febrer, una dona sense llar va ser agredida mentre passava la nit al ras. El 19 de febrer, un home que dormia al Passeig de Gràcia va perdre totes les seves pertinences a causa d’un incendi. Dos dies abans, un noi que habitualment dorm a la plaça Catalunya va rebre a la cama l’impacte d’una bala de foam disparada pels Mossos d’Esquadra durant una manifestació. El 10 de febrer, tres joves van ruixar amb benzina un home que dormia al carrer. Al gener, tres homes van morir de fred mentre pernoctaven al carrer. El 21 de novembre, un home que vivia al ras va resultar ferit de gravetat després que un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona li disparés.

En quatre mesos, vuit persones sense llar a Barcelona han estat víctimes de la violència directa i de la violència estructural que es pateix quan es viu a la intempèrie. Es tracta de casos que s’han fet visibles als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, però no són els únics perquè els riscos i la violència que es pateixen al carrer solen ser molts i invisibles.

Les agressions físiques i verbals i els robatoris són els exemples més evidents de la violència directa. Però hi ha altres: els elements d’arquitectura hostil que apareixen a espais públics i privats, quan la policia obliga una persona que dorm al carrer a moure’s de lloc o la pràctica habitual de la Guàrdia Urbana de despertar les persones que dormen al ras a primera hora del matí. També quan els serveis públics de neteja llencen les pertinences d’una persona, el fred intens i les temperatures elevades, l’esforç que suposa per a la persona haver de buscar-se la vida per sobreviure, etc.

Moltes de les persones que visitem al carrer ens expliquen sovint que han patit agressions físiques o verbals però la majoria creuen que aquest tipus de violència va implícita a la seva situació i no saben que es tracta d’un delicte. Hi ha dues dades que mostren aquesta realitat i la seva invisibilitat:

  • El 40% de les persones que vam entrevistar l’any 2019 en el cens de persones sense llar ens va explicar que havia patit algun tipus d’agressió en els darrers mesos; en el cas de les dones, aquest percentatge augmenta fins a més de la meitat i la seva vulnerabilitat és major perquè també estan exposades a agressions sexuals.
  • Segons dades de la Fiscalia per a Delictes d’Odi i Discriminació de Barcelona, cada any es registren només tres o quatre casos de persones víctimes per aporofòbia perquè és un tipus de violència que no s’arriba a denunciar.

Amb l’arribada de la pandèmia per la covid-19, la sensació d’inseguretat i la violència directa envers les persones que viuen al carrer s’han evidenciat i augmentat. Ho vam veure especialment durant l’estat d’alarma i el confinament estricte, quan tres persones sense llar que no tenien lloc on confinar-se van morir víctimes d’assassinat mentre dormien al carrer, i amb les sancions imposades per la policia a persones que no podien marxar del carrer perquè hi vivien allà. I ho seguim observant ara amb el toc de queda, que provoca en moltes persones sensació d’estar exposades i d’inseguretat.

 

Causes estructurals que tenen conseqüències

A Barcelona, més de 1.200 persones viuen al carrer. Ho vam comptabilitzar el maig del 2020 i, al novembre, vam tornar a sortir al carrer i vam entrevistar 367 persones. A través de les seves respostes hem sabut que el 22% d’aquestes persones no vivia al carrer abans de la pandèmia i que per a 8 de cada 10 persones la seva situació ha empitjorat o segueix igual. La meitat de les persones que vam enquestar expliquen que tenen dificultats per alimentar-se amb àpats calents, per trobar llocs on descansar durant el dia, per canviar-se de roba i dutxar-se, per contactar amb serveis socials i fer tràmits, etc. Una violència invisible que ja existia abans de la covid-19 a Barcelona i a la resta de Catalunya, i que actualment s’ha agreujat.

Els motius que porten una persona a viure al carrer són molt diversos. Alguns com la salut, l’edat o l’educació tenen a veure amb la persona. Altres depenen de la situació familiar o social, com una separació o la mort d’una persona estimada. La majoria d’aquestes causes, però, tenen un origen estructural: les oportunitats de feina i la precarietat, el preu del lloguer i els desnonaments, els moviments migratoris i les dificultats per accedir a una situació administrativa legalitzada, les dificultats per accedir a ajuts i els procediments institucionals complexos, etc.

La fotografia que tenim de les persones que viuen al carrer a Barcelona mostra bona part d’aquestes causes estructurals. La meitat de les persones fa més d’un any que viu al carrer, tres de cada quatre persones són migrades d’altres països, el 42% ha estat en contacte amb serveis socials però la resta no… I, des de la nostra experiència, observem més: donar l’alta mèdica a una persona que no té una llar on acabar de recuperar-se, haver de deixar el circuit d’atenció a la infància i l’adolescència sense tenir on dormir, no voler empadronar la persona al municipi on viu, entre d’altres.

Les conseqüències d’aquesta realitat són moltes però destaquem sobretot una: haver de viure al carrer deteriora l’estat de salut orgànica, mental i neurològica de les persones i avança l’edat de defunció. L’any passat, vam recordar fins a 70 persones sense llar que ens havien deixat a Barcelona en només 12 mesos. De mitjana, tenien 56 anys, 26 menys que la resta de veïns i veïnes de la ciutat.

Propostes per protegir les persones sense llar

Revertir la violència que pateixen les persones sense llar té a veure amb un canvi de mirada que vegi les persones que viuen al carrer com a subjectes de drets. Des d’Arrels, proposem:

  • Més inversió en habitatge públic arreu del territori i més facilitats perquè les persones sense llar hi accedeixin. El Govern de la Generalitat hauria d’impulsar el model Housing First, fent de paraigües informant, formant, organitzant i donant eines als municipis.
  • Saber quantes persones hi ha en situació de sense llar a Catalunya, organitzant censos i recomptes des dels municipis i promovent una estratègia catalana conjunta des del Govern català.
  • Atendre les persones des de cada municipi, garantint el dret al padró i habilitant recursos que mirin més enllà del termòmetre i l’estacionalitat.
  • Incorporar al Codi Penal el concepte d’aporofòbia per protegir de manera efectiva les persones víctimes de delictes d’odi a causa de la seva situació de sense llar o la seva situació socioeconòmica.
  • Més coordinació i formació dels cossos policials en la realitat de les persones sense llar, i més coordinació d’aquests les entitats i serveis socials.
  • Evitar els elements d’arquitectura hostil a espais públics i privats, informar-se i buscar altres maneres d’afrontar possibles conflictes.

Llegeix aquí les propostes que fem a les formacions polítiques que conformaran el Parlament de Catalunya i el nou Govern de la Generalitat. També pots conèixer altres propostes als municipis i altres concretes al govern de Barcelona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *