Només una de cada quatre persones en situació de carrer té previsió d’accedir a un allotjament i deixar de viure al ras. A més, la pèrdua de l’habitatge es detecta com a una de les principals vies d’entrada al carrer: un 35,3% de les persones que viuen al ras declaren que el darrer habitatge que van tenir era de lloguer (26,8%) o de propietat (8,5%). Les dades, recollides a l’Informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar (2025) mostren un increment significatiu de les persones que fa menys de 6 mesos que estan al carrer i una cronificació de les que porten més temps al ras.
La problemàtica del sensellarisme a la ciutat de Barcelona s’ha anat modificant. Hi ha més gent vivint al carrer (1.982 persones, segons l’últim recompte d’Arrels, de desembre de 2025) i les persones ja no dormen als mateixos espais. Si bé Ciutat Vella era històricament el municipi on més persones sense llar es concentraven, el mapa de l’últim recompte va detectar que les persones s’estan desplaçant als marges de la ciutat i que ara Sants-Montjuïc és el districte on dormen més persones. Les dades de l’informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar (2025), que desgranem a continuació, sorgeixen de les enquestes a 676 persones que dormien al ras al juny de l’any passat.
Com acaben les persones al carrer?
El sensellarisme és un procés dinàmic. Entrar al sensellarisme és la transició des d’una situació d’habitatge estable cap a una situació d’exclusió residencial o manca d’habitatge adequat. De fet, la pràctica totalitat (92,7%) de les persones en situació de carrer han viscut en un habitatge estable al llarg de la seva vida.
El sensellarisme i el carrer no són un punt d’inici, sinó el resultat d’un procés d’exclusió residencial que recull un contínuum de situacions residencials precàries. Trobar-se en situació de carrer no s’esdevé per una sola causa ni per casualitat. Enguany, els factors relacionats amb problemàtiques d’habitatge (18%) i els processos migratoris (18%) se situen com els principals motius expressats.
La pèrdua de l’habitatge es detecta com a una de les principals vies d’entrada al carrer, tot i que pot no ser immediata sinó progressiva. Un 35,3% de les persones que viuen al carrer declaren que el darrer habitatge que van tenir era de lloguer (26,8%) o de propietat (8,5%).
A més, es fan paleses les dificultats del sistema de protecció per prevenir les entrades a carrer: les situacions d’habitatge insegur representen un 23,3 %. Això ens diu que moltes persones ja es trobaven en situacions d’exclusió residencial abans d’arribar a viure al carrer, com, per exemple, viure amb familiars o amistats sense contracte (17,7 %) o viure en habitatge ocupat (5,6 %).
En darrer lloc, destaca el fet que un 36,6% de les persones que viuen al carrer fa menys de 6 mesos que es troba en aquesta situació. El percentatge de persones que comencen a viure al carrer augmenta en 7 punts (en 2023 era del 29,5).
L’estada al carrer
De manera paral·lela, les dades de l’informe ens diuen que no s’està reduint la cronificació: les persones que viuen al carrer, una vegada han caigut en aquesta situació, no se’n surten fàcilment. Així, tot i que la mitjana de temps d’estada al carrer ha baixat dels 4 anys i 5 mesos (2023) a 3 anys i 6 mesos, per la incorporació de moltes persones noves a la franja entre 0 i 6 mesos al carrer i no perquè desaparegui la cronificació.
Paral·lelament, persisteixen situacions de cronificació, amb una part rellevant de persones que fa més de 5 anys que dorm al carrer. D’una banda, augmenten les situacions recents, amb un increment significatiu de les persones que fa menys de 6 mesos que viuen al carrer. De l’altra, tot i una lleugera reducció, persisteixen situacions de cronificació, amb una part rellevant de persones que fa més de 5 anys que hi són. Les persones que entren en situació de sensellarisme de carrer, difícilment surten.
La temporalitat dels recursos residencials per a persones sense llar fa que les persones en situació de carrer passin per albergs (13,3 %), hostals i pensions (6,6 %) o habitatges amb suport de serveis socials o entitats (4,4 %), però que tornin a dormir al ras. Un 24,3 % de les persones han estat en recursos residencials temporals i han anat, o retornat, a una situació de carrer. Aquest fet apunta a un marge de millora en la política pública alhora d’oferir recursos residencials estables.
L’anàlisi de la recurrència al carrer posa de manifest les dificultats per sortir de la situació. El 34,3% de les persones que viuen al ras han viscut altres episodis de sensellarisme al llarg de la seva vida. Tot i això, el 62,7 % no han viscut episodis previs de carrer, fet que indica que una part majoritària es troba en aquesta situació per primera vegada.
El sistema de sensellarisme no preveu prou sortides estables ni les garanteix
L’expectativa de sortir del carrer és un element clau per mantenir una esperança que ajudi a suportar aquesta situació, però només una de cada quatre persones en situació de carrer entrevistades té una sortida prevista. La realitat és que l’accés a solucions residencials és limitat i no arriba a la majoria de persones, de manera que moltes no tenen un procés de sortida activat ni l’expectativa d’aconseguir-lo.
A més, el 72% de les persones que viuen al carrer a Barcelona no està en espera per anar a algun habitatge. Respecte a la recerca anterior, la xifra de persones que sí que està a l’espera mostra un empitjorament de 4,3 punts, passant del 28,1 % (2023) al 23,8 % (2025). Disminueix el percentatge de persones amb una sortida en marxa i augmenta la xifra de persones sense sortida, fet que evidencia un empitjorament de l’accés a itineraris de sortida del carrer.
Segons les persones enquestades en situació de carrer, si s’aconsegueix entrar en a la llista d’espera d’un allotjament o habitatge, majoritàriament és per accedir a solucions temporals com albergs (34,2 %), o precàries com pensions o habitacions (16,8 %). Això evidencia que un 51 % de les persones està a l’espera per anar a viure a un allotjament temporal o precari, la qual cosa implica sortir del sensellarisme.
El fet que augmentin les persones que fa menys de sis mesos que viuen al carrer, però disminueixin les que troben una solució a la situació, ens indica que el sistema d’atenció al sensellarisme no està donant resposta a la totalitat de les persones que cauen en situació de sensellarisme i ens adverteix d’un risc de cronificació futura a mitjà termini.
La situació administrativa condiciona l’exclusió
El sistema d’estrangeria és un factor determinant perquè hi hagi noves persones dormint al carrer; també perquè no puguin millorar la seva condició, especialment en el cas de les persones extracomunitàries.
Una part significativa de les persones enquestades amb nacionalitat comunitària (44,7 %) i extracomunitària (68 %) en situació de carrer no disposa dels requisits per a realitzar tràmits d’estrangeria. Entre els motius, trobem la seva situació d’exclusió social per la qual no poden realitzar els tràmits i gestions necessàries, desconeixen processos i requisits, no poden desplaçar-se, se’ls ha caducat documentació o depenen de rebre documents d’ambaixades.
A més, malgrat que l’empadronament és un dret reconegut, encara no és universal. Les dades indiquen que, l’any 2025, la majoria de persones en situació de carrer enquestades a Barcelona estaven empadronades (63 %), però el 32,8 % encara no. Les persones no empadronades augmenten 7,1 punts percentuals respecte l’any 2023. Sense empadronament, l’accés a drets bàsics queda fortament limitat.
Si mirem els motius pels quals no s’està empadronat, no disposar de la documentació necessària per empadronar-se és el motiu principal citat pel 53,5 % de les respostes; per altra banda, la denegació per part dels municipis també ha augmentat fins al 12,1 %. Per contra, i per trencar amb els estereotips, el motiu personal de les persones que no es volen empadronar per decisió pròpia es redueix fins a 5,6 %. L’empadronament no depèn només de la voluntat de la persona, sinó també de les condicions administratives i institucionals que cada cop es converteixen en un obstacle més important d’accés a drets.
No existeix un perfil únic
Quan entrevistem les persones que viuen al carrer, ens trobem diversitat de trajectòries i situacions. No hi ha un perfil únic, però sí desigualtats molt marcades. El 87,6 % de les persones enquestades són homes; un 20,5 % són joves de 18 a 29 anys; i un 71,8 % té nacionalitat estrangera, especialment extracomunitària.
Pel que fa a l’edat de les persones que viuen al carrer, detectem una edat mitjana de 42,7 anys. Aquesta dada confirma que el sensellarisme es concentra en edats adultes, especialment en el tram de plena activitat laboral i en el qual s’hauria d’assolir l’estabilitat residencial. El sensellarisme, com a procés d’exclusió social, és exclusió del mercat de treball i de l’accés a l’habitatge en edats centrals de la vida.
El sensellarisme juvenil en situació de carrer, entès com aquells joves entre 18 i 29 anys que dormen al ras, representa el 20,5 % de la mostra. L’any 2023 representava el 15 %, fet que evidencia un increment considerable del sensellarisme juvenil a la ciutat: 1 de cada 5 persones al carrer és jove. El sensellarisme en persones grans en situació de carrer, considerant les persones majors de 55 anys que dormen a l’espai públic, representa el 19,1 % del total.
Les dades mostren l’existència de tres dinàmiques diferenciades, però simultànies respecte a l’edat, en les situacions de carrer: l’entrada precoç (joves), la consolidació de trajectòries (edats centrals) i la persistència i envelliment (majors de 55). Així doncs, el sensellarisme no és un fenomen homogeni, sinó que afecta totes les etapes del cicle vital i inclou un sistema de trajectòries que s’inicien, es consoliden i es cronifiquen; per tant, cal que es diversifiquin les polítiques preventives i s’adaptin els recursos de la xarxa de sensellarisme.
Propostes
- Reforçar l’atenció primerenca. El percentatge de persones que fa menys de 6 mesos que viuen al carrer han crescut fins a un 36%. A més, el 62,7 % de les persones en situació de carrer no han viscut episodis previs de carrer: la majoria es troba en aquesta situació per primera vegada. Aquestes dades ens diuen que cal desenvolupar una política pública d’atenció primerenca que coordini accions que treballin en el sensellarisme de curta durada: reallotjament ràpid, tramitació accelerada de prestacions, suport intensiu en aspectes com la salut mental i addiccions, entre d’altres.
- Desenvolupar una política de desinstitucionalització. Cal reforçar les polítiques preventives del sensellarisme per desinstitucionalització: la intervenció amb joves que surten del sistema de protecció, el desplegament de plans de sortida de presó amb garantia residencial o la prevenció de l’alta hospitalària contemplant l’allotjament per a persones sense llar.
- Garantir accés a habitatge estable i suport flexible. L’accés a habitatge estable per a les persones en situació de carrer és limitat. Actualment, la majoria dels recursos són temporals i rotatius; en alguns casos, l’estada màxima a la qual es pot aspirar és de dos anys. Habitatge estable és aquell que proporciona prou seguretat per desenvolupar una experiència de vida, com ara els de 5 anys que garanteix la LAU i als que accedeix la població en general.
- Crear una xarxa urbana d’allotjaments estables de baixa exigència i proximitat. Cal garantir un allotjament estable de baixa exigència a cada barri de Barcelona per superar el model actual d’albergs massificats i amb llista d’espera, i oferir un lloc segur adaptat a les necessitats de totes les persones (dones i persones LGTBIQ+, amb addiccions i/o problemes de salut mental, amb animals de companyia, etc.).
- Aprovar la Llei de sensellarisme. Les entitats socials que treballem amb persones sense llar, juntament amb el món acadèmic i diversos col·legis professionals, fa anys que promovem la Llei de sensellarisme. És urgent que el Parlament de Catalunya l’aprovi amb un text de consens que doni resposta a les necessitats de les persones sense llar i garanteixi que siguin subjectes de dret. Per això, la norma s’ha d’aprovar sense desvirtuar-la i s’ha de desplegar amb recursos pressupostaris.
Més informació:
– Llegeix l’Informe Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar (2025)