El Lorenzo vivia al carrer, va passar els últims dies de la seva vida a l’hospital i, el dia en què va morir, vam arribar a temps per acomiadar-nos. El Toni va decidir que, malgrat la seva malaltia, volia tornar al pis on vivia i no morir sol. Del Miguel no vam poder saber res i al seu enterrament no hi va anar ningú. El context de pandèmia que vivim està dificultant l’acompanyament en la mort de les persones sense llar que coneixem. Us ho expliquem.
El 28 d’octubre vam recordar 70 persones sense llar que ens han deixat en els darrers dotze mesos, et convidem a mirar les fotos de l’acte.
Una caiguda va portar el Lorenzo a l’hospital i allà li van detectar una malaltia terminal. Vivia al carrer i, durant el confinament, no el vam deixar de visitar; quan va ingressar a l’hospital, l’acompanyament es va complicar a causa de la covid-19. Les visites estaven restringides. “No tenia mòbil i no el podíem trucar. El dia del seu aniversari, el metge ens va trucar per videoconferència i el vam felicitar. El dia que es moria, l’hospital ens va avisar; només podia anar-hi una persona a acomiadar-se i vam córrer”, explica Bob Walker, de l’equip de carrer d’Arrels.
A l’enterrament del Lorenzo, que va ser a l’octubre, hi van anar dues persones, totes dues d’Arrels. A l’enterrament del Miguel, que vivia a la llar Pere Barnés, no hi va anar ningú perquè no ho vam saber. “No li vam poder dir adéu. A l’hospital no aconseguíem informació i vam trigar en saber que havia mort. Vam contactar amb el cementiri i, dies després, vam saber que ja l’havien enterrat. Va morir el 24 de març i fins el 26 d’octubre no hem pogut saber quin dia el van enterrar”, relata Laia Pérez, infermera a la llar d’Arrels.
Des de l’inici de la pandèmia per coronavirus, 30 persones sense llar que coneixíem ens han deixat. Una tercera part vivien al carrer i les visitàvem, moltes altres persones vivien en residències i la resta vivien a pisos individuals o compartits i a la llar Pere Barnés d’Arrels. D’aquestes 30 persones, 11 han mort directament al carrer i 14 ho han fet a hospitals i centres sociosanitaris, en soledat.
Els reptes per acompanyar en la mort amb la covid-19
A Arrels no volem que cap persona sigui enterrada ni acomiadada en solitud; per evitar-ho, fa més de deu anys vam crear la Barca de Caronte, un equip per acompanyar fins l’últim moment de la vida persones sense llar que coneixíem. L’equip de la Barca de Caronte ja no existeix perquè l’acompanyament en la mort, així com l’acompanyament en l’últim tram de vida, han evolucionat i ara els fem de manera transversal a l’entitat. En els darrers deu anys, ens han deixat un total de 282 persones.
La pandèmia per coronavirus ha fet trontollar aquesta manera d’estar amb la persona, ens ha generat impotència i frustració i ens ha obligat a ajustar-nos a noves realitats on la soledat està més present.
“La nostra manera d’acompanyar ha canviat moltíssim”, afirma Laia Pérez, infermera de la llar d’Arrels. A la llar Pere Barnés viuen persones amb una salut delicada. Des d’aquest servei també es gestionen dos equips de voluntariat que habitualment visiten persones hospitalitzades o que han anat a viure a una residència i que, amb la pandèmia, han vist alterada la seva activitat. “No hem pogut estar presents ni en els ingressos hospitalaris – perquè no acceptaven visites que no fossin de familiars ni tampoc de persones voluntàries – i les persones han passat processos de malaltia soles. Tampoc hem pogut estar allà en els últims moments, no hem pogut ni tan sols anar a l’enterrament perquè a vegades ni ens l’havien comunicat”, afegeix.
El Gabriel va ser una de les primeres persones residents en un pis d’Arrels i que es va trobar en una situació de malaltia greu durant el confinament. Va anar a un centre sociosanitari i acompanyar-lo va ser més difícil perquè, degut al coronavirus, els horaris de visita canviaven i, alhora, el nombre de persones que el podien anar a veure i el nombre de visites es reduïen. “Des de l’hospital ens van trucar per dir-li adéu. En una situació de no-pandèmia haguéssim pogut estar amb ell més temps”, explica Anna Skoumal, educadora de l’equip de Suport a la Persona.
Aquests tipus de situacions s’han anat repetint i sempre s’ha tingut en compte la voluntat de la persona. “Una altra persona va entrar en un centre sociosanitari i durant l’estat d’alarma ningú el podia visitar; se sentia molt sol i l’acompanyament telefònic que podíem fer era molt dur. Va insistir en poder tornar al pis on vivia, amb la seva parella. Va morir en poques hores però no va morir sol”, reflexiona Skoumal.
Com hem acompanyat les persones que vivien al carrer?
Haver de viure al carrer suposa sempre un risc per a la persona; si vius al ras no pots descansar bé, t’has de buscar la vida cada dia, passes fred i calor, pateixes inseguretat i risc d’agressions, etc. La covid-19 i el confinament que hem viscut de març a juny han evidenciat la importància de tenir una llar i que, a Barcelona, més de 1.200 persones no es poden confinar.
Des de l’inici de la pandèmia, han mort 11 persones que vivien al carrer a Barcelona i que visitàvem des de l’equip de carrer d’Arrels. La major part de les defuncions han tingut lloc durant els mesos d’estat d’alarma i tres d’elles es van produir per homicidi. “Altres persones que dormien al carrer ens parlaven d’aquestes morts violentes, tenien por, i a elles també les vam acompanyar d’alguna manera”, explica Bob Walker, de l’equip de carrer.
La situació i el sentiment de soledat canvien si la persona està vinculada a Arrels o a alguna altra entitat, si viu al carrer però té bona relació amb els veïns i veïnes o si no té contacte amb ningú. Al Fabián, que vivia als carrers del Poblenou i el visitàvem cada setmana des de feia vuit anys, no el vam poder veure durant les tres setmanes que va estar ingressat a l’hospital i va morir sol. Els veïns i veïnes del barri, però, li van fer un homenatge.
Habitualment, als enterraments de persones que vivien al carrer sol anar-hi molt poca gent. També hi ha persones que visitem al carrer, que es moren i que no ens assabentem fins molt temps després. Ens va passar amb l’Aránzazu: vam saber que havia mort perquè ens ho van explicar a través de canals informals. I, fa poc, vam descobrir que el Larbi havia mort feia mesos perquè vam trucar a la funerària i ens ho van confirmar. En aquest context, proposem habilitar un protocol perquè, quan una persona sense llar ingressi sola en un hospital i mori, o bé mori al carrer, s’avisi a les entitats i serveis que habitualment les acompanyem.
Vincles familiars i d’amistat
Les persones sense llar solen tenir els vincles familiars molt trencats i l’acompanyament que des d’Arrels fem durant la vida i també durant la mort vol evitar, sovint, aquesta soledat. Com explica l’Anna Skoumal, “la relació que tenim amb les persones sol ser de llarg recorregut. Quan una persona que acompanyem en un pis emmalalteix, entra a pal·liatius i no té xarxa familiar, nosaltres actuem com a família”. En el cas de les persones que visitem al carrer, ningú que hagi format part de la seva vida acostuma a estar allà i des d’Arrels intentem ser-hi.
En alguns casos, però, la família sí que està present i acompanya la persona en els últims moments de vida. Ho hem vist també durant aquests mesos de pandèmia. Els germans del Toni el van trucar per telèfon gairebé cada dia quan estava malalt i el Gabriel ens va demanar una tauleta tàctil per poder fer una videotrucada a la seva germana i tornar a parlar amb ella abans de marxar.
En tots els casos, des d’Arrels intentem estar presents i al costat de la persona. Perquè acompanyar en la vida i en la mort és alguna cosa més que fer gestions i tràmits, significa crear lligams, ser-hi i estimar.
Més informació:
- El passat 28 d’octubre vam recordar 70 persones sense llar que ens han deixat en el darrer any, aquí pots llegir el manifest. També pots veure les fotos de l’acte.
- Llegeix aquesta entrevista al doctor Daniel Roca: “El fet d’estar al carrer multiplica per 7 la mortalitat en homes i per 11 en dones”
- T’expliquem com acompanyem habitualment en la mort a Arrels